Visitar un pantà com el de la Baells ara fa feredat. Els pobres silurs, aquells peixos grossos, greixosos, no comestibles i lletjos com un rap, no saben ni com posar-se. S’acaba l’aigua empantanada. Els dos braços quilomètrics de l’embassament s’han convertit en dos sequerals amb xaragalls i una gran toll infecte arran de la presa. L’aspecte és idèntic a la Llosa de Cavall o a qualsevol altre dels 19 de Catalunya. Aquests dos estan al 26% de la seva capacitat.
L’aigua no és un dret. És un bé comú per administrar de forma justa i equilibrada. S’ha fet entre res i poc els darrers anys, i aquest element essencial, com el vent i el foc en altres ocasions, ens posarà a prova com a societat. A vegades ens hi posa per excés i ara per defecte.
Teresa Jordà, la titular del Departament al càrrec, es prodiga fa dies fent declaracions als mitjans. A Catalunya Ràdio va recordar la falta de precipitacions des de fa 29 mesos. Des dels xàfecs destructius del Glòria. Segons ella, no es vivia una situació similar des del 1905. Al 2008, el govern del president Montilla va activar mesures d’impacte en l’últim període recent de sequera. Entre elles, noliejar vaixells mercants per transportar aigua potable cap a la costa catalana i injectar-los a la xarxa d’aigües públiques. Una bestiesa caríssima. Aleshores dúiem 20 mesos sense pluges. Ens van prometre dessaladores per evitar restriccions a la propera. Ha arribat i tot queda en explicacions d’activista, alguna excusa i brometes: la consellera va descartar (en una compareixença oficial) fer una professó a Montserrat.
Quan el problema es vagi endurint s’acabarà la conya (i l’aigua), mentre que abundaran les acusacions creuades i les espolsades de responsabilitats. Serà èpic però fotut. Tindrem el gran tema de l’estiu, aquella època de l’any on als cronistes ens costa (a vegades) trobar de què parlar.
Ha arribat el racionament a força localitats. Per a les empreses (15%) i per a l’agricultura i la ramaderia (40%). A les persones, el consum es limita a 230 litres per dia i individu. Dubto si soc consumidor d’aquesta quantitat quotidianament. Els meus litres, comptant una dutxada, endreçada corporal general, tres rentades de boca i les corresponents evacuacions, em deixen molt per sota d’aquest nou límit. Tot i comptant els beguts, allò de l’aigua de boca, crec estar en menys dels 117 litres, la mitjana actual del país.
Si s’endureix la qüestió, al món dels particulars hi haurà una divisió en dos grups: els de piscina a casa (amb gespa) i els sense. Els primers se subdividiran de nou en dos: uns la mantindran buida i amb l’herba groga per manca de rec i uns altres faran cas omís de tot, l’ompliran, la renovaran, hi posaran clor i el seu jardí lluirà primorós a mitjan agost. I ningú no els dirà res. Caldrà veure qui tindrà la prioritat quan empitjori. Si serà tan escassa com sembla, potser caldrà demanar criteri al nou xat d’intel·ligència artificial. Dies enrere va proposar delmar la població per combatre la fam al món. Fàcil. Ell, ella (o allò) no menja ni beu.
