Assetjament i política municipal

Dijous passat el diari Ara tractava el tema de l’assetjament que pateixen les persones que fan política municipal. Ho centrava en la figura de l’alcalde o alcaldessa, però malauradament es pot estendre a la resta de càrrecs electes de qualsevol corporació del nostre país. Bé, això no només passa a Catalunya: és una cosa de la política. Allò que molta gent diria «no és normal, no hauria de passar, però va amb el càrrec». El creixement de les xarxes i la presència dels polítics ja sia via twitter, facebook o qualsevol altra ho ha ampliat. Surt molt fàcil, barat i és ràpid vomitar qualsevol insult, comentari sexista, racista, del tipus que vulgueu. Les xarxes en van plenes i, certament, no és fàcil que la víctima ho pugui resoldre més enllà de bloquejar el bocamoll de torn o bé sortir-ne, tancar el compte.

El ciberassetjament augmenta exponencialment i anirà a més en la mesura que les xarxes cada vegada tenen més presència a l’hora de vehicular les relacions entre persones, organitzacions, negocis. Però la política municipal implica un desgast personal molt diferent de qualsevol altre (ho dic per experiència), per la proximitat. Les persones que viuen en un poble o ciutat i decideixen presentar-se a unes eleccions i acaben governant constataran de manera ràpida el pa que s’hi dona. No vull dir que la resta de persones que es dediquen a la política, ja sigui parlamentària, al Govern de la Generalitat, les diputacions, ministeris o al Congrés, no els passi res. Els que tenen més números són els que en podem dir «mediàtics». No sé vosaltres, però jo al 80% de consellers i conselleres del nostre Govern no els poso pas cara; els podria tenir al costat, al cinema o a la platja, que no sabria pas qui són. En canvi, a bona part dels regidors i regidores i alcalde, en aquest cas, sí que els poso cara. De fet, a l’alcalde de la ciutat me l’havia trobat pel barri vell prenent alguna cosa abans que ho fos; des que ho és, ja no me l’he trobat més. És clar que té més feina i l’agenda ocupada, però de ben segur que en el temps que li queda no té ganes de moure’s per la ciutat, perquè la gent ja no veu, en aquest cas, el Marc, o el senyor Aloy o aquell arquitecte, o aquell que l’altre dia... No. Veuen l’alcalde. I aquest títol ja no te’l treus del damunt. I tothom es veu amb cor de comentar-te coses, de recordar-te les promeses incomplertes, de mirar-te de manera sorneguera. Del que sigui. Conclusió: que qui fa política municipal s’acaba atrinxerant amb una colla tancada d’amics (o de coneguts i saludats, perquè a la política d’aquests també n’hi ha a cabassos), anant a llocs molt concrets on et sents segur, on saps que podràs respirar, que podràs continuar sent qui sempre has estat i ets.

En l’article que esmentava, una alcaldessa deia que quan va dir als seus fills que repetiria van estar una setmana sense parlar-li. No pretenc pas valorar ni jutjar la seva decisió, però la resposta del seu entorn més proper és significativa. Recordo que el primer cop que em vaig presentar per ser alcaldessa de la meva ciutat (ai, senyor! quina ingenuïtat) i anava pel carrer amb el meu fill de 5 anys. Érem a la plaça amb tot de cartells amb el meu careto. Una dona ens va aturar i va dir al nen, «apa, que tindràs una alcaldessa a casa». La resposta del meu fill va ser: «Alcaldessa no, és la meva mare». Doncs, això. Tot seguit em va demanar si aquell lloc on potser treballaria tenia cuina.

Subscriu-te per seguir llegint