Encara tinc temps

Anna Vilajosana

Anna Vilajosana

Encara tinc temps

Encara tinc temps / Xavier Serrano

Ser mare d’un adolescent no dona cap mena d’autoritat. És un estadi provisional. Caduc. Hi ha un abans –curt– i un després –llarg, molt llarg si tot va com ha d’anar. M’hi fa pensar la Maria Branyas Morera, que viu a Olot i és la dona més gran del món. Si les darreres hores no ha patit cap daltabaix, avui sumarà 116 anys i fa més d’un segle que va transitar per la seva adolescència, que, vist des del present, i comparat amb tot el temps que ha viscut, deu ser com un obrir i tancar d’ulls. Totes les feines valorades requereixen certa expertesa. Mecànic, perruquera, afinador de pianos, química. Estudis per dominar la tècnica i hores de pràctica. Ser mare, no. Es pressuposa bagatge i coneixement previ suficient. O encara pitjor. No es pressuposa res, ni que sàpigues alimentar, escoltar, respondre preguntes impossibles. Tenir un fill transitant entre la infantesa i el món adult tampoc et situa en un espai de privilegi respecte de qualsevol altra persona que té cura d’un ésser més petit que el teu ni tampoc de qui té cura d’un adult que envelleix. No és el mateix acompanyar els que arriben que acompanyar els que marxen, i crec que és més difícil, emocionant i arriscat, el primer.

Potser acumulo les mateixes pors que tenien els que m’envoltaven quan jo era adolescent. Pors silencioses que marxaven enganxades a la meva espatlla. Quan tenia quinze anys pensava que el món era un lloc interessant, que m’esperava. El jove que tinc a casa té plena consciència de la complexitat de la societat en què vivim. Sap més de tot que no pas jo. Té una mirada més realista, però també menys idealista. Ens ensenyen moltes coses, però ben poques estratègies per afrontar els diferents estadis de la vida: tant per viure’ls en primera persona com per acompanyar els que viatgen d’una edat a una altra. La recepta per als progenitors acostuma a ser una fórmula quadrilàtera, que hi siguis, que estimis, que posis límits, que abracis. I, enmig d’un munt de bibliografia de manual, jo només aspiro a viure en una casa on no s’instal·li el fred i on pugui pronunciar una frase sense interrupcions, i que alguna cosa quedi. Ser una presència útil i motivadora per als que no saben qui era Raffaella Carrà, ni l’Un, dos, tres, ni parlar des del corredor de casa dels pares amb un telèfon model Góndola penjat a la paret. La distància generacional existeix encara que dissimuli. Sovint he de recordar què faig aquí per tornar a resituar les peces de l’armari, encara que sigui amb una clau Allen d’un sol ús. Després miro l’hora pensant que s’ha fet tard. Veig que només són les deu de la nit, i respiro. Encara tinc temps.

Subscriu-te per seguir llegint