Per causes multifactorials...

Encara no em puc treure del cap el que va passar a Sallent. Les dues germanes, pobretes, el que els deuria passar per la ment quan van saltar pel balcó, la seva desesperació, aquell moment terrible. I tampoc m’he pogut abstreure del que després han dit les teles i del que he llegit als diaris: les versions dels uns i els altres, les anàlisis, les protestes... Tot aquell garbuix de declaracions, de rumors, de coses que es volen amagar i de coses que es volen maquillar, de mentides que semblen veritats i de veritats que potser només ho són a mitges. Gairebé res sobre el que et puguis formar una opinió ferma. De manera que elucubrar sobre qualsevol aspecte al voltant del que va passar seria agosarat i podria fer molt mal a persones que no s’ho mereixen i que a hores d’ara segur que ho deuen estar passant prou malament. Però sí que em veig amb cor de confessar la meva tristesa pel vocabulari que han fet servir un cop més els polítics i els que es mouen al seu entorn. La seva frase estrella, que els uns han anat copiant dels altres, ha sigut que la raó de la seva decisió s’havia de buscar en «causes multifactorials».

¿Algú s’imagina anant al tanatori a donar el condol per la mort d’algú i que els familiars del difunt et diguin que es va morir «per causes multifactorials»? A mi em costa, per no dir que se’m fa impossible. Una expressió així davant d’una desgràcia com aquella només podia sortir de la boca d’algú que viu de la política o que aspira a fer-ho. Els mateixos que, per dir que en aquell fet s’hi ajunten moltes coses, dirien que «hi conflueixen molts elements». I els mateixos també que, per no parlar de pobresa, que fa molt lleig, van començar a parlar de la vulnerabilitat. I després dels pobres ho van estendre als malalts, als vells, als marginats... De manera que quan es refereixen a una persona «vulnerable», ja no saps si t’estan parlant d’un pobre de necessitat o d’un diabètic. Escoltant el seu llenguatge, de vegades fredament funcionarial i de vegades pedant, però sempre confús, el nostre instint ens avisa que aquell home o aquella dona que ens parla així, o tant se n’hi en foten els nostres problemes o intenta amagar-nos alguna cosa.

No sé què deuria passar a la vida de les bessones per arribar a prendre una decisió tan tràgica, però els termes amb què les autoritats s’hi van referir em van deixar tan glaçat com aquell fet. Quan s’imposava la humanitat i la calidesa van optar per un asèptic distanciament expressat en el seu llenguatge idiota de sempre.

Subscriu-te per seguir llegint