La punta de l’iceberg

El cas desgraciat de les bessones de Sallent ha provocat rius de tinta i de saliva. En el seu afany morbós per burxar en la ferida, hi ha hagut mitjans que, deixant de banda tota èpica periodística, han convertit les suposicions en sentències i els rumors en veritats incontrovertibles i tendencioses. Malauradament la instrumentalització del dolor per interessos sovint espuris forma part d’alguns mal anomenats periodistes, que, amb la complicitat de tertulians de provada inexemplaritat, fan grossa la pilota a base de barrejar informació i opinió. Dit això, el fet és prou greu perquè se n’esbrinin sobretot les causes, que deuen ser múltiples i complexes. Massa sovint, en situacions com aquesta, tendim a buscar culpables a qui dilapidar tot seguit. Estarem d’acord que els culpables de debò són els companys que practiquen l’assetjament, amb la complicitat d’aquells que l’encobreixen i el consenten. A partir d’aquí, pertoca a totes les parts fer una autocrítica en profunditat i sincera, tot admetent d’entrada que –per bé i per mal– l’escola és sempre un reflex de la societat. Això que ha passat a Sallent és només la punta de l’iceberg. Amb les escoles desbordades d’alumnes nouvinguts (a Manresa, superen els set-cents, des del començament de curs) i el professorat reconvertit en esponja xucladora de totes aquelles problemàtiques que els governants i la societat en el seu conjunt no han sabut o volgut encarar, que ningú s’estranyi si acabem prenent mal tots plegats. Qui es limiti a considerar el cas de les nenes de Sallent com un cas puntual i aïllat, o bé no ha entès res o viu en una altra galàxia, a anys llum de la fosca realitat quotidiana.

Subscriu-te per seguir llegint