Quina pena, tot plegat!

Carles Francino

Carles Francino

La mort d’Amancio Amaro, un extrem d’una altra època a mig camí entre Onésimo i Juanito, m’ha portat a la memòria un record d’infantesa: l’última Copa d’Europa que va guanyar el Reial Madrid en blanc i negre, amb gols d’Amancio i de Serena per remuntar –aquest costum ve de fa anys– contra el Partizan de Belgrad.

Era el 1966, jo tenia 8 anys i en aquell moment era del Reial Madrid. Ho guanyava gairebé tot, així que no tenia gaires dubtes en les meves preferències. Però el 1974, encara amb la tele en blanc i negre, quan ja vivia a Tarragona, assegut amb el meu pare i el seu amic, Vicente Miralles, em vaig esgargamellar cridant els gols de l’històric 0-5 del Barça de Cruyff al Bernabéu. Llavors ja havia canviat de colors. No com el meu germà Miguel, que es va sentir blanc fins al dia que va abandonar aquest món. Els sentiments són lliures, personals i intransferibles. I el motor del meu canvi va ser precisament sentimental, perquè la veritat és que el Barça continuava sense guanyar gran cosa. Però un dels elements que més va pesar va ser considerar-me part d’una tribu injustament tractada, fins i tot perseguida, però modèlica quant a valors esportius i extraesportius: jugar bé, no guanyar a qualsevol preu i mimar el planter. I més que un club, és clar. Més tard va arribar la gran revolució amb Cruyff a la banqueta, l’apoteosi amb Guardiola als comandaments i el nirvana quan Messi, al costat de Puyol, Xavi i Iniesta, va explotar com el millor jugador de tots els temps.

Els culers de menys de 30 anys no saben el que és passar gana. Els veterans encara no ens ho creiem. Però aquests dies intento recuperar la mirada d’aquell nen i no la puc trobar; hi ha massa merda en l’ambient, massa silencis inexplicables i massa excuses de mal pagador; bé, això no, el Barça paga. El problema és en què s’han gastat els diners. No es pot dimitir dels sentiments, però avui em sento part d’altres tribus: la dels indignats, la dels avergonyits i, sobretot, la dels tristos. Quina pena, tot plegat!

Subscriu-te per seguir llegint