Taxi

Ja la poden dir cridant, alçant el braç, via missatge digital o amb to de súplica desesperada; que la paraula que dona títol a la columna d’avui és del tot inútil a la capital del Bages a partir de la mitjanit. Si es pensaven que el més difícil d’aconseguir a Manresa és el desdoblament de la C-55, és que no han provat de demanar un taxi en horari nocturn. Quan et veus amb la necessitat de fer-ho, pensant que en una ciutat serà molt senzill, t’adones que acabes de traspassar els límits de la dimensió desconeguda; però si la situació és d’urgència, experimentes l’angoixa d’en Ryan Reynolds tancat a la caixa de Buried, d’en Rodrigo Cortés.

Superada la desesperació, ho comentes i t’expliquen que les dues companyies concessionàries del servei no es posen d’acord pel torn de nit, que ningú el vol fer per perillositat o perquè no surt a compte, tant se val; el cas és que hi ha una concessió deficitària en els resultats, que el número de telèfon que t’han donat et deriva a una centraleta de Barcelona per dir-te que ho tens clar pel temps d’espera o directament t’ignora, i no és que tu estiguis acomiadant-te d’una festa amb una turca impressionant que no et permet conduir, sinó que acabes de sortir d’un servei d’urgències a l’hospital amb la cama feta un nyap i has d’anar a l’altra punta de la ciutat, o se t’ha espatllat el teu cotxe i no arribes al torn de nit d’una feina en la qual hi ha persones per les quals ets imprescindible; no són històries fictícies, són exemples de situacions reals que moltes manresanes i manresans estan patint de fa temps. Com que estem parlant d’un servei públic de concessió municipal. També conec qui, després de superar el tràngol i entrar en fase de mala llet, ha formulat vàries queixes a la pàgina web de l’Ajuntament, i encara espera l’arribada del taxi i de la resposta; o qui en un estat àlgid de desmoralització ha acabat telefonant a la Policia Local, on ha estat atès com si estigués demanant un gintònic al taulell de la farmàcia de guàrdia, quan sol·licitar explicacions per l’absència d’un servei que s’ha de cobrir per part de qui l’exerceix, gràcies a una llicència municipal, no és pas una anada d’olla d’un ciutadà que s’ha begut l’enteniment. Segurament no són situacions generalitzades ni diàries, però són d’aquelles que no fan més que augmentar la desconfiança en unes prestacions que una ciutat hauria d’oferir, i que de moment són a la llista de deures incomplerts.

El taxi ha estat font d’inspiració per als millors creadors, cineastes com Martin Scorsese i Carlos Saura l’han convertit en l’eix central de pel·lícules, novel·listes com Carlos Zanón i Khaled Al Khamissi l’han fet protagonista de les seves novel·les; però a Manresa, ara per ara, aquest servei és un poema.

Subscriu-te per seguir llegint