Fila 12, 15 dòlars

Ja fa temps que, a dins d’un avió, ningú no ha pagat el mateix. Depenent del dia de la compra, del seient elegit i de les maletes facturades, el bitllet ha costat més o menys. I aquesta política s’ha anat estenent i ja ha arribat, fins i tot, a les promotores de concerts, que han descobert que, aplicant un algoritme d’oferta i demanda, algunes localitats es poden vendre no per moltes desenes d’euros, sinó per molts centenars. El mal que aquesta política usurera ha fet a la reputació dels artistes és incalculable, però el guany econòmic és més que calculable, i ningú no renuncia a calcular-lo. Ara, aquesta tècnica comença a treure el nas als cinemes. La cadena nord-americana AMC, la més gran del món, ha començat a experimentar amb tarifes variables; 5 dòlars per seure a la fila dels guenyos, 15 a les del mig, i 12 la resta. Si només fos això, no seria gaire diferent del que passa als teatres. Però si les sales continuen buides, no solucionarà res. Personalment, desitjo que salvin tots els cinemes que queden i, si pot ser, que ho aconsegueixin exhibint bones pel·lícules. Però si em pregunten a mi, pel que pagaria un plus seria per saber a l’avançada on seurà l’espectador que menja crispetes fent un soroll estrepitós. Així podria situar-me ben lluny. I encara pagaria un altre extra per tenir el dret d’agafar-li les crispetes i posar-les hi per barret.

Subscriu-te per seguir llegint