Tant de bo vingués la pluja i fes net

Enric Badia

Enric Badia

Fa un vent aquesta tarda que s’endú els papers que hi al carrer d’una banda a l’altra i estira i empeny les branques de l’alt pi que em saluda per la finestra. Fa vent per fer net de núvols i de les tempestes que amenacen, però no mullen (ja faria bé de ploure, ja!). Sense tenir cos, veig com el vent passa pel davant traslladant realitats. Aquests darrers dies els diaris i la resta de mitjans de comunicació anem plens de notícies i sobrenotícies de l’Operació Catalunya. Segurament que ens arriba pel vent que fa, i creuria que bufa més fort per Madrid que no pas per aquí. De totes maneres, entre els papers que es deixen caure, al terrat de casa hi trobem noves dades, noves dates, també, i nous... Ah, no, els noms són els de sempre. Han passat més de deu anys des de l’inici d’aquesta operació, una potineria del poder polític que va agafar de la mà el poder judicial. A qualsevol país que, com aquest, es vantés de ser democràtic hauria tingut tremendes conseqüències. La democràcia parteix d’una regla sagrada: que l’opinió de cada individu és lliure i del mateix valor per a tothom, i només la suma de la majoria dona validesa a aquest joc. Si aquest principi no es respecta, la paraula perd el sentit i el govern que es queda ostentant el poder no tinc clar que en pugui fer servir l’adjectiu que genera. Han passat deu o dotze anys, i amb anades i vingudes, amb unions i desunions, amb guerres brutes i sòrdides sobre la taula, que han generat dolor (i el generen en cara), han i hem aconseguit posar silenci a la veu, convertir un corrent en un riu com el Guadiana, que ensenya una petita part del seu cabal en superfície i manté amagat en rierols subterranis la resta, pendent aquesta aigua de trobar una camí de retrobament i reemergència. L’Operació Catalunya hauria de ser un càstig per als que ho van impulsar. Un càstig penal, perquè en aquest país de tant en tant poguéssim anar compartint que els jutges no són un poder, sinó la maquinària imprescindible per poder aplicar de manera justa allò que determina el poder legislatiu. I prou, que prou feina tindrien jutges i jutgesses si s’apliquessin en aquesta missió netament i purament. I un càstig social, perquè els ciutadans no ens mereixem que ens prenguin per un no-res, ni hem de patir sàtrapes inútils com els que ens van governar.

Quan sento el vent que xiula per la finestra, quan sento l’esgarip de les branques del vell arbre i cau la tarda sota un cel vermell, albiro una tempesta. Però me’n vaig a dormir i a l’endemà el vent s’encalma, i els papers ja no volen. I l’Operació Catalunya continua. Tant de bo vingués la pluja i fes net.

Subscriu-te per seguir llegint