Un rescat que faria justícia

És a les hemeroteques (a la de Regió7 l’hi trobaran) i, per tant, el que explicaré no és nou. Però de tant en tant és bo anar-les a rescatar (les hemeroteques i les històries) perquè hi ha moments que les fan reviure amb aires d’actualitat. Fem un salt 37 anys enrere. 26 de setembre del 1986. Aquell dia, després de moltes especulacions, la Generalitat obria les pliques dels grups que havien presentat oferta per adjudicar-se la construcció i concessió de l’autopista Terrassa-Manresa. Per una banda, hi havia Caixa Manresa juntament amb Caixa de Barcelona. De l’altra, Ferrovial. L’oferta de la coneguda constructora era més avantatjosa que la de les caixes. D’una banda, Ferrovial deixava el pressupost en 19.150 milions de pessetes (115 milions d’euros), 253 milions de pessetes (1,5 milions d’euros) menys que l’altra opció. De l’altra, el termini d’execució de l’obra el fixaven les caixes en 47 mesos, mentre que Ferrovial assegurava que ho faria realitat en gairebé un any menys. I el tercer, molt important: les caixes requerien a canvi una concessió (temps d’explotació) de 45 anys, mentre que la multinacional de la construcció i serveis en requeria 10 menys (35). L’1 d’abril del 1987 es va signar al Palau de la Generalitat l’escriptura de concessió en favor de Ferrovial. El procés que va seguir des d’aleshores la construcció de l’autopista va ser molt ràpid, fins al punt que dos anys després Jordi Pujol inaugurava aquell nou traçat de peatge de 33,5 quilòmetres. Amb les condicions amb què es va acabar pactant aquella concessió (comptant des del moment que es va emetre el decret, el 1986), l’autopista hauria quedat alliberada el 2021. Però aquell factor a priori avantatjós va quedar desvirtuat tot just sis anys després de firmar l’acord, i quatre després que es posés en servei. El 1993, Pujol i l’aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Josep Maria Cullell, van signar un decret en què, amb l’argument d’un «desequilibri en alguns aspectes de la concessió», es van millorar les condicions per a l’empresa. L’element clau va ser allargar l’explotació de l’autopista 15 anys més. Al decret que es va publicar s’argumentava que la intensitat de trànsit no havia «assolit els valors inicialment previstos». En definitiva, una operació sense risc ni ventura. Ara que es torna a posar sobre la taula la demanda d’un rescat, trobo just recordar que aquí es va fer el joc del triler. I que, per tot plegat, avui el rescat és un deure i un deute. Després ja discutirem sobre la funcionalitat i les mancances d’aquesta via.

Subscriu-te per seguir llegint