L’endemà

Aquesta setmana hem assistit a múltiples actes amb motiu del Dia de la Dona Treballadora. Alguns amb caràcter de celebració, d’altres de reivindicació, i molts d’altres de lluita. Actes que tinguin la forma que tinguin busquen donar una visibilitat a una problemàtica que hem de mirar, i sobretot abordar, socialment. Doncs el simple fet d’haver de tenir un «dia de» ja ens deixa entreveure que manca molta feina per fer.

Vivim en un món que s’entesta a simplificar i homogeneïtzar qualsevol tema, i el paper de la dona (treballadora o no) no n’és cap excepció.

Enguany no he assistit a cap acte. Respecto i agraeixo totes i cadascuna de les propostes fetes, però no n’he trobat cap on em senti còmoda i representada. Miro enrere i m’adono que el que abans em movia ara em remou. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.

Agraeixo tots els avenços i fites aconseguides en matèria laboral per a les dones. Honro totes aquelles persones que han suat, patit i lluitat per aconseguir ser on som ara. I dono gràcies per la gent que avui en dia continua al peu del canó perquè algun dia el 8-M tingui caràcter únicament commemoratiu.

Em sembla molt bé que celebrem i reivindiquem tot allò que creguem convenient. Però veig que rere certes propostes hi ha interessos amagats. Doncs en el logotip tenyit de lila d’algunes empreses i institucions hi ha molta més hipocresia de la que ens podríem arribar a imaginar. Camuflen precarietat laboral, dificultats per conciliar i molts altres entrebancs. Problemes amb els quals ens trobem les dones pel simple fet de ser dones. Que ens posen cara a cara davant un sistema laboral on imperen la rigidesa i l’automatisme. Un sistema que hi entén de números i que massa sovint em sembla que no vol entendre-hi de persones. Un sistema que vincula l’èxit personal al professional. I on moltes vegades la renúncia i el sacrifici responen a interessos de tercers més que als de la mateixa persona.

Ho sento, però a mi no em representa.

No em sento identificada amb un sistema que no valora la vida i on molts cops la paraula conciliació amaga renúncies i sacrificis que tothom sap, però dels quals gairebé ningú parla. Si rasquem una mica la superfície pot ser que ens surtin coses curioses i, si més no, sorprenents. Penseu en aquelles persones emprenedores que teniu a prop. Sabeu quins han estat els motius per emprendre el seu propi camí? M’agradaria molt equivocar-me, però segurament van fer-ho per necessitat. Per trobar una solució mínimament viable que els permetés compaginar la vida personal amb la laboral. Aquest va ser el meu cas i també el de moltes altres persones. Estic agraïda de ser dona, treballadora, emprenedora i, sobretot, de poder cuidar els meus quan ho necessiten.

Però també penso que se’n parla molt poc de tot allò que sacrifiquem per adaptar-nos a un sistema que primer ens expulsa i després ens sotmet.

Cal un canvi cultural i un esforç col·lectiu perquè dia rere dia siguem capaces de derrotar aquestes barreres.

Subscriu-te per seguir llegint