Tots els ametllers del món

Anna Vilajosana

Anna Vilajosana

Dos nens juguen amb un avió de paper. El més alt dels dos el tira com un dard cap al seu company. L’artefacte innocent fa mitja volta a l’aire, canvia de direcció i cau en picat a terra sense prendre mal. No ha perdut la forma de les ales ni la punta afilada. El noi el torna a agafar, el llança de nou i falla per segona vegada. El paper resisteix. Un avió de veritat no s’hauria pogut tornar a enlairar. Però el paper sí, ho aguanta tot, fins i tot un dibuix de la catedral més alta o la història més inversemblant sobre el dia en què van florir tots els ametllers del món. Fins ahir només eren branques fosques, primes i rugoses, arbres endormiscats, mig vius, mig morts. Avui han orquestrat una conxorxa i han inflat les capçades i les flors blanques han reaparegut del no-res. I la brancada florida i arrodonida, de tan cofoia, s’ha confós amb els núvols blancs del cel i tot plegat sembla ben bé una obra d’art, La corde sensible, de René Magritte, la pintura més cara de totes les que s’exposen aquests dies a la fira d’art Tefaf. Magritte la va pintar el 1960 per a la seva dona. Diuen que la copa, el núvol i el paisatge representen el desig de Magritte pels seus pits. Jo hi veig delicadesa i calma.

L’home somriu mentre travessa el pas de vianants amb un paquet enorme sobre el cap i juga a seguir el rei –en aquest cas la reina–, que camina decidida i amb les mans lliures al seu davant. Passen pel costat d’un ametller que ha florit en un marge malgirbat entre la carretera i una esplanada on s’aparquen cotxes. Fa de mur un edifici amb escales d’emergència exteriors que recorden les d’una pel·lícula americana i un cartell enorme i rovellat que anuncia un magatzem de construcció que cau a trossos, com tires d’una pell recremada. A la primavera, la bellesa també s’expandeix en els indrets més lletjos i als peus de la vida renovada s’amunteguen herbotes i fulles resseques de plataners, embolcalls de paper de plata i vasos de plàstic incorruptes, predestinats a durar més que les flors. En un banc, uns metres més enllà, una dona acaricia els cabells de la nena i, alhora, ella pentina amb els dits la nina de roba que té uns rínxols com els seus. Al carrer sempre hi ha dones que cuiden altres dones, la que empeny la senyora en cadira de rodes, la que arrossega tres criatures, la que es baralla per intentar cordar el cinturó de seguretat a un infant que brama dins d’un cotxe, la que porta de bracet la mare, que camina amb tanta lentitud que l’arbre ha tingut temps de florir. Serà la primera primavera que no veuràs, però, com canten Oques Grasses: «Una part de tu em floreix a dins».

Subscriu-te per seguir llegint