El verd neteja més net

D’una gran làmpada màgica mundial fa temps que en surt un fum verd. Està fent fortuna i té nom anglès: «the greenwashing». És un anglicisme emprat per algunes corporacions i empreses per «vendre» el seu compromís contra el canvi climàtic. Qui sigui assidu a fires comercials darrerament ho haurà vist: tots els estands han mutat cromàticament. Hem passat dels blaus, vermells i blancs, colors corporatius per excel·lència, a la paleta sencera dels verds, jardins verticals, plantes sense flors i imatges bucòliques on traspua verdor i respecte (estètic) per la natura. Fins i tot en empreses brutes i contaminants. Es tracta de fer veure el contrari en força casos barrejats amb qui s’ho creu i ho practica.

A la que fou la central tèrmica de Cercs li arriba una d’aquestes rentades de cara. Un incert capítol més. Després de passar-hi l’Horrorland i fracassar, després d’anunciar-hi l’establiment fallit d’una incineradora de plàstics, dels mateixos instigadors s’ofereix ara tot això: una planta d’hidrogen (verd, ho han endevinat), un parc solar de 8.000 plaques (per captar l’energia neta del sol), un hotel de cinquanta habitacions, un restaurant, un museu de l’energia i un parc natural amb tirolines. Pintaran de colors llampants la gran xemeneia, on s’hi podrà pujar amb ascensor.

Per si algú hi està interessat, els promotors manresans busquen ara inversors. Són 125 milions d’euros. Demanin per Basiana i Todó. Suposo que també recerquen subvencions públiques per apedaçar el total de la despesa. En lloc del Berguedà, ho van presentar a la seva ciutat, al bell mig del Bages. És com si un projecte per a Reus fos presentat a Tarragona o viceversa. Potser l’experiència de la (no) incineradora, anunciada a peu d’obra amb protestes i mobilitzacions immediates, els va fer desdir d’acudir al lloc dels fets.

Tot plegat sembla una proposta (de nou) molt verda per immadura. M’aventuro a pensar que tenen un mort comprat fa uns quants anys i alguna cosa n’han de fer. Altrament, no m’explico la posada a l’aparador d’una mandonguilla de tan difícil digestió per a ells, per als habitants propers, per als polítics amb les claus dels permisos i per als «soferts» futurs inversors.

Si s’hagués de fer en l’actualitat el canal de Suez o el de Panamà, hi hauria una fortíssima oposició. Potser no es podrien construir per raons ambientals. Però estic segur que Lesseps, el francès impulsor, tenia uns plànols molt treballats, el terreny apamat i els calés assegurats. Cert és que del finançament només en tenia per al primer. Per al segon va fer fallida, i va portar quasi a la ruïna tot un estat com França al segle XIX.

Clouré amb la qüestió del «naming». Significa el procés creatiu de posar nom a una empresa o un producte. Com un bateig empresarial. Si arriba a néixer, la criatura es dirà «Nattech Park Nature». Són els de l’empresa «EM Spain Waste & Treatment». Traduït literalment: «residus i tractament». Collonades en anglès per dissimular. O potser algun dia de la porqueria en sortirà or. Que els ecologistes hi facin més que jo.

Subscriu-te per seguir llegint