M’agrada quan calles

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar, indefectiblemente te encontrarás a ti mismo; y esa, solo esa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas». Pablo Neruda va deixar escrites aquestes paraules, tot i que ignoro si va complir la profecia i si en aquell moment va pesar més la seva maquíssima obra poètica o les barrabassades que va cometre amb algunes dones. Però potser li hauria servit llegir No lo haré bien («Cómo aprendimos las mujeres a no confiar en nosotras mismas»), per admetre que els homes –uns més que altres– estem des de temps immemorials enfilats al seu gep; i provocant, entre altres efectes nefastos, una autèntica pandèmia d’inseguretat, baixa autoestima i falta de confiança. La periodista Emma Vallespinós va descobrir fa temps que la seva por de parlar en públic, el seu temor de significar-se –encara que fos per bé–, i el pànic a ficar la pota no formaven part de cap tara personal. El virus estava estès per totes les capes d’edat i condició. Ana María Matute va demanar benevolència del públic abans del discurs com a guanyadora del premi Cervantes; Michelle Obama va confessar, ja com a primera dama i significada activista, que sentia la síndrome de la impostora.

El llibre de l’Emma parteix d’aquest fenomen i està escrit per enfadar; perquè no descobreix res de nou, però la profusió d’exemples, testimonis i dades històriques sobre la toxicitat del patriarcat resulta aclaparadora. I els cadenats a Twitter de tantes i tantes dones, una prova demolidora del fet que l’auge del feminisme ha generat una granissada masclista i reaccionària que té a la selva digital el millor abeurador. Per això seria una llàstima deixar que el 8-M quedi malferit per les baralles sobre les lleis trans i del ‘només sí és sí’. És millor rearmar-se contra aquesta contrareforma d’homes enfadats i recordar-los aquella pancarta: «Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar». Cosa que, per cert, no em sembla incompatible amb celebrar aquest vers de Neruda: «Me gusta cuando callas porqué estás como ausente». Podia ser un misogin i un malcarat, però renunciar a la seva poesia seria una estupidesa. Una més.

Subscriu-te per seguir llegint