La covid ja està

Un dia o altre havíem de dir que ja està. Doncs ja està. Avui ja només hi ha un parell de malalts de covid als hospitals de Manresa, com si fos una malaltia qualsevol, o sigui que sí, ja està. I nosaltres, ja estem? Com estem? Els 34 testimonis que vàrem recollir al diari d’ahir mostren que tots estem diferent, i que tots tenim vivències molt diverses d’aquest temps excepcional. Només coincidim en les coses més bàsiques. La pandèmia ha estat un gran fet històric, però no com l’assassinat de Kennedy o l’11-S. La pandèmia ha estat moooolt llarga i cadascú té la seva. I tampoc no és com una guerra, que deixa molta runa per treure. Quan el virus se’n va, ja està: circulin. Els que no hem tingut pèrdues greus o seqüeles importants hem passat pàgina en un clic; tan ràpidament, que ni sabem en quin moment precís ho hem fet. No és la primera vegada. L’última pandèmia comparable, la de 1918, va liquidar més de cinquanta milions de persones, però en les memòries de la majoria de personatges cèlebres que van viure aquella època és esmentada molt de passada, o gens. Es pot atribuir al fet que, llavors, les malalties que els pelaven com a mosques eren normals. Potser sí. Però més aviat sembla que és perquè els humans som així: resistim, ens adaptem, sobrevivim, i quan torna a sortir el sol mirem quin bar hi ha obert.

Subscriu-te per seguir llegint