Un llum que crema

Carles Riba va ser un dels poetes i intel·lectuals catalans més sòlids i influents del segle XX i amb el seu nom es convoca un dels premis que es concedeixen per la Nit de Santa Llúcia. De la darrera edició, en va ser guanyador un dels nostres millors escriptors, Jordi Llavina, amb el seu llibre Un llum que crema. Llavina, que ja havia excel·lit amb Vetlla (2012) o Ermita (2017), torna ara a fer cim amb una obra prologada per Ramón Andrés i estructurada en set parts prou diferenciades. La primera duu com a títol Endurance, el nom del vaixell amb què Shackleton va emprendre una memorable expedició antàrtica, amb naufragi i rescat inclosos. Llavina hi demostra que és un veritable mestre del poema d’alè estès, que va molt més enllà d’una succinta pinzellada estètica o emocional. Llavina hi relliga el sentit de resistència dels coratjosos navegants amb els efectes devastadors de la salvatge agressió que pateix des de fa més d’un any Ucraïna. La segona part, la integren tres poemes on l’amor ressona intens i serè i que tenen com a fons paisatges aranesos. A la tercera part Llavina situa sis poemes nascuts d’una mirada atenta i sensible a la natura i als objectes que ens envolten. Hi llegim versos que de vegades ens remeten a pintures de natures mortes i en altres ocasions a una introspecció gairebé existencialista. I és que la poesia de Jordi Llavina es mou entre la descripció minuciosa del més petit gest de la vida al pensament més il·luminador sobre la condició humana. A Un plat escantellat escriu: «¿No trobes que a vegades descobrim/ un vincle insospitat entre les coses,/ un lligam íntim entre fets estranys,/ i allò que era tan lluny, de cop s’acosta?». L’apartat següent és Secció de papereria i l’integren cinc fascinants textos sobre diverses menes de paper, un món que s’empetiteix ara amb les tecnologies i que ha estat present de sempre a l’existència de Llavina. Al cinquè bloc del llibre, Records de casa, hi trobem dues parts comunes pel que fa a l’espai i als sentiments als quals ens remeten –la memòria d’una casa–, però ben allunyades quant a la forma. La primera és de tankes breus, amb evocacions fragmentàries, i la segona és un poema que palesa el talent excepcional de Jordi Llavina per construir i explicar-nos en vers una successió d’imatges i de fets que s’esdevenen: «S’han fos els cors/ -glaç, fosc-, lleus com la cendra.//L’ull que l’esguarda, el cor que s’hi entreté,/ la mà que sembla saludar el fantasma/ d’algú que m’afiguro que hi ha entrat/ mudat com si s’hagués de casar avui/ s’escolen trau endins cap al no-res». El sisè conjunt, La conca buida, agrupa quatre poemes reflexius i entotsolats exquisidament construïts amb rima i amb mesura precisa. La darrera part del volum, Un tros de bresca, de nou un poema llarg, conté una mena de poètica. Hi percebem una observació densa de realitats concretes i tot seguit un subtil enlairament cap a una comprensió profunda que ens commou.

Subscriu-te per seguir llegint