Me’n torno a l’insti

Ha estat un gran honor. I dels grossos. Com diu un company regidor, i amic, només hi ha 25 cadires que cada quatre anys es renoven per continuar governant la ciutat. I en una d’aquestes m’hi he pogut asseure jo. Va ser l’alcalde Junyent que em va venir a buscar. «El 21 de desembre de 2017 quan vaig veure el teu home fent d’apoderat en nom de Junts per Catalunya vaig pensar que et podia fer la proposta.» I així va ser. Vaig estar molt contenta. I honorada, és clar. «Si tu creus que la meva presència a la llista pot ajudar al president Puigdemont i a tu mateix, compta amb mi.» A casa tothom content i il·lusionat. Suport total i absolut. Reunions per fer el programa, dinars informals per anar consolidant l’equip i fer pinya, penjar cartells, fer-nos fotos d’estudi per quedar ben afavorits, paradeta de Sant Jordi amb un photomaton que va fer les delícies de la meva filla que aleshores tenia 8 anys. El nostre lema: Junts més lluny. Valentí Junyent, l’alcalde. Com més a prop érem del dia, més nervis. Quants en traurem? Farem un bon paper? Mantindrem l’alcaldia? Vam treure vuit regidors. I vam perdre per deu vots. Sembla mentida que en una ciutat de 78.000 habitants es pugui perdre per una quantitat tan minsa. Va ser el tant per cent de diferència més petit entre dues forces polítiques a tot Catalunya. Quatre anys d’aprenentatges. Sempre li dic i hi torno: sense la teva confiança, Valentí, la meva motxilla de vida no estaria tan plena ni seria tan rica. He anat a Waterloo a la Casa de la República i he pogut saludar personalment el president Puigdemont. Pels volts de l’1 d’octubre, dia internacional de la gent gran, i del 20 de novembre, dia del drets dels infants, m’he assegut al costat de l’alcalde en aquelles cadires que fan tanta patxoca al saló de plens. Quina impressió haver d’adreçar un discurs a tots els presents en un lloc tan solemne i amb els manresans il·lustres escoltant amb tanta atenció! També hi he casat una parella. Em va agradar molt que em triessin a mi per oficiar la cerimònia! I he conegut persones que, gràcies a l’oportunitat d’haver estat regidora, afegeixo amb alegria i agraïment a la meva xarxa d’afectes. N’hi ha dels «meus» però també n’hi ha «dels altres». I no dic noms per no comprometre a ningú. I també un agraïment molt sentit a la gent que no sou ni polítics ni tècnics, però que sempre heu sumat per tirar endavant la ciutat. Prendre decisions és prendre riscos. A vegades l’encertes, a vegades et poses de peus a la galleda. Però ha estat molt reconfortant saber-vos a prop mostrant-me suport i afecte. Sabent que hi éreu amb respecte i lleialtat. No cal dir noms tampoc, eh? M’emporto molt bon record de tots vosaltres. Fa quatre anys vaig sortir de l’insti sent professora de música. Hi torno amb l’afegit de ser membre de l’Assemblea de Representants del Consell de la República, consellera nacional de Junts, presidenta de l’Associació de Familiars d’Alzheimer i altres demències i amb una columna setmanal al Regió7. Què més es pot demanar?

Subscriu-te per seguir llegint