Una carta d’amor cada dia

Que hi ha algú? Que tanco! Que hi ha algú? Que tanco!». Camino ràpid sobre la graveta amb la intenció que el soroll de les sabates i la resposta que he repetit dues vegades –«Sí, ja marxo! Sí, ja marxo!»– s’hagin entès perfectament. No vull quedar-me tancada al cementiri a quarts de dues del migdia d’un diumenge de sol cremant. Algú em trobaria a faltar, confio. Accelero el pas. No vaig gairebé mai a aquest indret emmurallat. No necessito llegir sobre marbre els noms dels que ja no hi són, ni mirar-ne les fotos, ni els gerros triats per a l’eternitat. N’hi ha que tenen un escut del Barça. Una vida sencera resumida en una afició. Hi ha persones que he estimat que no sé on són. Les restes. La pols. Em perdria buscant-los per aquest camp alfanumèric. Són punts de la història. Va passar abans o va passar després. Quants punts té el teu relat. «Hi ha qui sap sofrir més que els altres», escriu Gabriel Ferrater a «Da nuces pueris». Potser tots els que reposen aquí es van creuar alguna vegada. O van ser amics. O amants. O contrincants.

Al costat de la porta hi ha un timbre. No m’ha fet falta prémer-lo. Ja soc fora. Ja soc a dins de nou. Torno a jugar. Passo pel costat del contenidor ple de llaços i flors marcides. Se sent una ovació. Veus alegres. Aplaudeixen un gol a la zona esportiva. La vida. Uns quants corren. Uns quants miren. Sempre hi ha observadors i protagonistes. Uns donen sentit als altres. Fa calor. Encara no és primavera de debò. Un dia bonic i es gira vent. Avui no hauria de morir ningú. Ni tampoc patir. Ni ser maltractat. Ni passar gana. Les cintes dels rams del terra deuen voleiar i rascar lleugerament el ciment, com si fossin ungles sobre la pissarra. Que hi ha algú? Que hi ha algú? No crec que ningú respongui. Les portes són tancades, però, si voles, pots entrar-hi. Per dalt sempre és obert. El cel és a tot arreu, però no tothom té ales.

Al vespre les terrasses són plenes. Una senyora s’acosta a l’edifici que fa xamfrà i s’atura. Remena la bossa, treu el mòbil. D’esquena a la paret, sense dir ni hola, comença a cantar al seu interlocutor amb un volum altíssim «Moltes felicitats, moltes felicitats, et desitjo... moltes felicitats!». No canta bé però això no importa. Quan acaba li diu «Et compraré un regal ben bonic. Hi anirem plegats perquè el triïs tu, que vull que t’agradi molt. Estàs content que t’hagi trucat, oi? Que bé. Per això ho he fet. Sabia que aquesta hora era la bona, que segur que et trobaria i que agafaries la trucada». Encara que no escrivim ni tinguem bústia, hauríem de viure, com diu el poeta, com qui rep una carta d’amor cada dia.

Subscriu-te per seguir llegint