«El divendres», un cert retrat del que som

Discretament i sense fer soroll, la revista El divendres ja fa més de vint-i-cinc anys que surt puntualment cada setmana. Modesta com totes les publicacions gratuïtes, espera, oferta en un expositor o apilada al racó d’un taulell, que algú se l’emporti a casa. I cada setmana volen. Hi ha qui l’agafa d’esma, només perquè és de franc, i hi ha qui espera que surti per buscar, al millor preu, allò que de debò necessita i no sap on ho pot trobar. El divendres és la versió primitiva del wallapop, un tauler d’anuncis imprès, un mercat de gangues en forma de revista –i també de pàgina web, però allò ja no té el mateix encant–, plena d’ofertes i demandes, on s’hi poden trobar des de les coses més previsibles fins a les més inversemblants. Hi ha també la mateixa publicitat que pot dur qualsevol publicació, i hi ha, com de farciment i per fer-la més amena, una breu agenda, la cartellera del cine, una recepta de cuina, uns consells de salut... Però el que li dona caràcter i em convida a agafar-la són els anuncis breus posats per particulars. Anuncis on es busca o s’ofereix allò que moltes vegades només podríem trobar als Encants. I quan l’agafo és justament per submergir-me en aquell mercat silenciós i tafanejar què s’hi cou.

Sempre hi ha qui es ven una bicicleta o qui busca un gos per adoptar, però entre aquell aiguabarreig de coses que es compren i es venen o es regalen, sovint t’hi trobes anuncis que no t’esperes. Fullejant El divendres d’aquesta última setmana me’n vaig trobar un d’algú que buscava «un xandall del col·legi Oms i de Prat per a un nen de p4». Curiosament, pocs anuncis més avall, algú altre deia que compraria un «xandall de la Badia-Solé, que era blau amb una ratlla blanca al costat, i la malla blava amb una ratlla blanca al mig». Suposo que la persona que va posar el primer anunci ho va fer per motius purament econòmics, mentre que la segona buscava un xandall de feia molts anys per raons sentimentals, no se m’acut cap altra explicació. Més intrigat em va deixar aquell anunci que deia «Busco diari Regió7 del dia 25/6/84» sense aclarir res més i deixant-me amb les ganes de saber què hi deuria haver que li interessés tant.

Des de les ofertes de pisos de luxe fins als discrets anuncis de persones que busquen feina gairebé del que sigui, aquelles trenta-dues pàgines plenes de reclams ens deixen veure una part de les interioritats de la Manresa actual. Un dia seran material d’arqueologia per ajudar a explicar com érem els que ara mateix habitem la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint