Morir-se als 95. Quina manera de viure!

Pep Garcia

Pep Garcia

La darrera setmana l’he dedicada a la fragilitat de la vida. I a estar connectat amb una sola cosa i desconnectat gairebé del tot de la resta. El pare August ha mort als 95 anys i, de cop, t’aboques a una marató de sentiments i tràmits administratius. Les dues coses al mateix temps. Uns, els sentiments, els dus amb la desmesura que pots o que vols o que et deixes. Els altres, els tràmits, te’ls duen amb una mesura programada fins al detall. Fins al mínim detall. Com si tot estigués calculat. I ho està. I el primer pensament és una reflexió que és una crítica, sí, soc així: el conjunt de mesures programades i eficients des de l’instant que et mors és inversament proporcional al conjunt de mesures que el sistema, la societat, proposa i disposa per fer efectiu amb efectivitat les ajudes i suports durant el període just abans de morir-te. Que és quan et cal, quan la salut és més fràgil i l’acollida necessària. El pare ha donat poca feina al sistema, però quan hem volgut demanar, el sistema ha activat el mode «pensar» i el mode «espera’t» que ho estem pensant i ja veurem què podem fer. No sé què direm quan arribi la trucada de la valoració de dependència demanada fa mesos. No sé què direm als serveis socials que t’escolten carinyosament bé, això sí, però que ja et diuen que els recursos són els que són. La vellesa i la fragilitat de la vellesa són coses del dia a dia, i l’administració, aquest dia a dia, el gestiona segons el seu dia a dia, que no és el de cada dia. I ja ens hem entès, oi? El meu pare no ha donat feina al sistema. El nostre petit nucli familiar, amb la nostra germana petita al capdavant –mil gràcies, Esther–, ha pogut capejar el trasbals, perquè el pare, que ha pogut viure sol fins als 95 anys, ha fet, amb el seu tarannà i actitud, que el trasbals no fos tan gran, però la sensació d’haver-te d’espavilar sol és tan gran que no és la millor carta de presentació d’una societat que serà cada cop més vella. I sí, ja sé què faré quan arribi la trucada per valorar la dependència del pare. Vist que el seu fort és anar lents, i amb temps, els diré que, ja que han vingut i amb el pare han fet tard, es mirin el meu cas i comencin els meus tràmits per a quan em toqui. Soc «jove» i estic «estupendu» del tot, sí, però vist el ritme lent dels seus tràmits socials, si vull que amb mi hi siguin a temps, ara és just el moment precís per fer-ho. No és tan estrany, és quelcom semblant al que diuen demanar «cita prèvia». Allò que ara tant els agrada.

Pd: He perdut un lector. El pare es llegia tots i cadascun dels meus articles, sempre. I l’he perdut per sempre. És la vida. Vivim-la, doncs! Ah! I una abraçada als «nois» del Bar Plaça.

Subscriu-te per seguir llegint