Petó i adeu

Jordi Estrada

Jordi Estrada

Per mirar d’apaivagar el caos circulatori que es produeix a les hores d’entrada i sortida de les escoles, hi ha ciutats i pobles que han habilitat una zona d’estacionament de curta durada, senyalitzada per mitja d’un rètol en què es pot llegir «Petó i adeu». La icona consisteix en un pare o una mare traient el cap per la finestreta del cotxe acomiadant o rebent el seu plançó amb un petonet, sota el pes feixuc d’una motxilla. A la placa del senyal, blava i blanca, s’hi estableixen les franges horàries, així com el límit de temps d’estacionament permès. Dos minuts: el temps suficient per fer i rebre no solament un petó, sinó per petonejar i abraçar tots els conductors que esperen torn. És cert que aquesta mesura no exclou la presència del policia municipal, com a seny ordenador del desgavell. És clar que sí, en endavant, també li cal cronometrar la durada dels petons, algú altre haurà de vetllar pels més ganàpies i els més xics que travessen saltant entre les rodes de les motos, les bicicletes, els cotxes aturats en doble fila i la cirereta d’algun bus. Amb tot, la iniciativa és d’agrair. Sempre que el petó no s’eternitzi. Per més moderna que sembli, aquesta mesura ve de lluny, en el temps i l’espai. Van ser els americans de les zones rurals que, a mitjan segle passat, van posar-la en pràctica en acompanyar les seves parelles a l’estació de tren per marxar cap a la feina. Posteriorment aquesta pràctica també s’estengué en alguns aeroports. Si la invenció hagués estat nostra, en comptes de dir-ne «petó i adeu» n’hauríem dit zona de càrrega i descàrrega d’adolescents. És clar que aleshores hauria calgut precisar en el senyal l’abast temporal de l’adolescència, però això ja és un altre tema.

Subscriu-te per seguir llegint