AULA D’ECONOMIA I EMPRESA FUB-UMANRESA

Regulació bancària

Jordi Franch

Jordi Franch

El Banc de Silicon Valley (SVB) acumula inversions superiors als 210.000 milions de dòlars i la seva fallida és la segona més gran del sector als EUA. Què ha passat? La gran demanda de tecnologia arran de la pandèmia vírica, ara fa 3 anys, va disparar els ingressos i la tresoreria de les startups i empreses Big Tech de Silicon Valley. Fins aquí, tot correcte. Però quan aquests diners s’ingressen en els dipòsits bancaris de les empreses, el banc comet una i altra vegada el seu pecat original, que és el finançar-se amb deute a molt curt termini per invertir en actius a molt llarg termini. Concretament, el deute a la vista del banc està format pels saldos dels clients en comptes corrents, i la inversió a molt llarg termini per bons del Tresor i participacions hipotecàries. Mentre els reintegraments de dipòsits siguin baixos o inexistents, el banc aconsegueix beneficis pel diferencial d’interessos entre les operacions d’actiu (crèdits concedits) i les de passiu (dipòsits no remunerats). Els problemes venen quan un gran nombre de clients demanen retirar els seus dipòsits, perquè els diners… no hi són! El banc els ha transformat en hipoteques o títols de deute públic a molt llarg termini. I això és el que va passar quan els clients van voler retirar 42.000 milions de dòlars al primer avís de problemes. El col·lapse del SVB també pot tenir implicacions negatives per al sector tecnològic i la innovació en general, atès que treballa amb un gran nombre d’empreses del ram. El dany pot ser particularment intens en un moment en què el sector tecnològic percep les conseqüències dels tipus d’interès més alts.

Existeix un mercat secundari de deute públic on els agents compren i venen bons i obligacions de l’Estat. Sembla que la venda de la cartera de bons del SVB hauria de ser suficient per fer caixa i retornar els dipòsits dels clients. Però no sempre és així. En primer lloc, perquè quan l’oferta supera la demanda el preu cau i l’entitat ven amb pèrdues. Però, en segon lloc i més important encara, els bons del Tresor s’havien comprat a tipus d’interès molt baixos. Ara que els bancs centrals han endurit la política monetària al començar a tancar l’aixeta del diner gratuït, els interessos pugen i els nous bons emesos resulten més atractius perquè rendeixen més. Quan el SVB ha intentat fer caixa amb la venda de la cartera de bons vells, ho ha hagut de fer amb descomptes importants. I, per tant, ha experimentat pèrdues. Segons l’agència federal (FDIC) que assegura els comptes a la vista fins a un límit de 250.000 dòlars, més de 4 bilions de dòlars han entrat en el sistema bancari des de l’abril del 2020 en forma de dipòsits, i el 50% s’han destinat a la compra de títols de deute públic. Si més bancs es veuen obligats a liquidar les seves carteres de bons, inclosos també els bancs centrals, les pèrdues es dispararan. La insolvència i fallida en cadena dels bancs iniciaria immediatament una crisi financera global. En el moment d’escriure aquest article, els bancs europeus han perdut més de 60.000 milions d’euros de valor, el Credit Suisse suspèn la cotització de les seves accions i sol·licita el rescat del Banc de Suïssa. El Credit Suisse acumula pèrdues superiors als 7.000 milions d’euros i presenta uns actius de 540.000 milions (superiors al 40% del PIB espanyol).

I ara, què cal fer? La regulació d’un sistema bancari amb reserva fraccionària excedeix de molt els límits d’aquest article. De manera immediata, però, és correcte assegurar la totalitat dels dipòsits dels clients. Ho han fet les autoritats nord-americanes amb el SVB i s’hauria de fer el mateix a Espanya i l’eurozona. Tots els dipòsits dels clients, també els que superen els 100.000 euros, haurien d’estar coberts pel Fons de Garantia. Des de la passada crisi financera del 2008, s’han fet esforços per augmentar els recursos propis dels bancs i millorar la regulació a escala europea. Cal evitar repetir els errors del rescat bancari amb fons públics i a càrrec del contribuent. Quan una empresa està ben gestionada i obté beneficis, aquests se’ls reparteixen els seus inversors (després de pagar a Hisenda). De la mateixa manera, qui suporta el risc en cas de pèrdues són els accionistes. El sector financer està dirigit per grans directius que cobren sous milionaris. Els alts executius i els accionistes d’una empresa responen de la gestió i assumeixen el risc del negoci. En cas de noves crisis bancàries, cal aplicar la regulació del rescat intern per recapitalització, també anomenat bail-in. I això significa que les pèrdues les assumeixen els accionistes, en primer lloc, i els grans tenidors de deute a llarg termini, com títols convertibles o deute subordinat, en segon i últim lloc. Mai els clients del banc, titulars de dipòsits, han de participar en els resultats de la gestió. No ho fan quan aquesta és positiva. Tampoc quan és negativa. Mentre que els dipositants no tenen cap responsabilitat en la situació financera del banc, el regulador té l’obligació de garantir que poden disposar dels seus diners en qualsevol moment, sense necessitat de diners públics ni rescats externs.

Subscriu-te per seguir llegint