Una Europa alemanya

La República Federal Alemanya, amb 83 milions d’habitants, és de lluny l’estat més poblat de la Unió Europea. La segueixen la República Francesa (66 M), la Italiana (65 M), el Regne d’Espanya (48 M), Polònia (38 M), Romania (22 M) i els Països Baixos (16 M). La resta amb prou feines arriben als deu milions i gairebé la meitat es queden als cinc o menys. Alemanya, a més, proporciona gairebé la quarta part del PIB de la Unió, i sumant amb França i Itàlia arriben a la meitat. Amb aquestes dades, la primera conclusió és evident: si l’arquitectura institucional de la UE ha de continuar sostenint-se sobre realitats estatals de mida i pes tan diferents, avançar en la integració política i aconseguir un model institucional que funcioni serà –és– francament difícil. L’alternativa als estats, com a base de l’estructura institucional de la UE, són les regions, molt més equilibrades entre elles, i les persones, substituint la ciutadania «nacional» per l’Europea. I aquesta és una opció políticament molt complicada, evidentment, però també la més realista si el què es pretén és una Unió Europea que mereixi de veritat tal nom.

Una segona conclusió, també prou coneguda i criticada, és que al cor econòmic i polític del projecte europeu és –i ho seguirà sent durant una bona temporada– Alemanya. Tant és així que en la passada legislatura Angela Merkel actuava de líder de facto de la UE i ara ho fa una antiga ministra seva convertida en presidenta de la Comissió.

Com era previsible, i per circumstàncies històriques de sobre conegudes, aquest lideratge alemany genera no poques pors i recels. Hi ha, no obstant això, bones raons per veure-ho amb uns altres ulls. Si en aquest llarg mentrestant fins a superar l’actual club d’estats, un país ha de jugar aquest rol de lideratge, Alemanya és sens dubte el més indicat.

En primer lloc, perquè té tot el sentit: la República Federal està situada al centre geogràfic del continent (Rússia a part) i té –com hem explicat– un pes econòmic i demogràfic molt superior al de qualsevol altre. En segon lloc, perquè des de molts punts de vista Alemanya és el país que millor sintetitza la realitat europea: de llengua germànica però amb veïns de les dues altres grans famílies lingüístiques del continent, la romànica i l’eslava; de tradició alhora catòlica i protestant; i, malgrat el tòpic, de cervesa però també de vinya i vi. En tercer lloc, i més important, perquè precisament per la seva història recent, la societat alemanya és especialment contrària a la guerra i als autoritarismes (repasseu si no el paper de l’RFA en els darrers conflictes i crisis). I en quart i últim lloc, perquè el seu model federal i descentralitzat (tan diferent del francès, l’italià o l’espanyol) és, amb tots els matisos que vulgueu, el menys dolent dels referents a partir dels quals es podria construir l’Europa política del futur. Si és que la volem construir, és clar.

Subscriu-te per seguir llegint