Tots guillats

Si tothom està guillat, una de dues: o no ho està ningú o estar-ne és consubstancial amb la vida mateixa. Naixem, creixem, ens relacionem, ens toquem del bolet, envellim i morim. I qui dies passa generacions empeny.

Un estudi sobre la salut mental dels espanyols ofereix dades com les següents: Gairebé la meitat afirma haver sofert atacs d’ansietat o de pànic. Un 37% ha patit ansietat prolongada. Quatre de cada deu han experimentat depressió en algun moment de la seva vida. Tres de cada deu joves de 18 a 34 anys i un 15% del conjunt de la població han tingut pensaments suïcides. Prop de la meitat considera que el seu estat d’ànim es defineix amb la paraula «preocupat», mentre que els adjectius que expressen optimisme, com «esperançat», «feliç» i «confiat» no arriben a sumar la tercera part. Tot és molt negre, tot és molt espès, tot és un laberint sense sortida, ens passem el dia rumiant si ens tallem les venes o ens les deixem llargues.

Vist això, no deixa de ser interessant que més de les tres quartes parts dels espanyols es mostrin bastant o molt satisfets amb la seva salut. Només la vida familiar els produeix més sensació de confort. Les amistats, la vida afectiva i el temps lliure també són grans fonts de positivitat. Tant sols la situació econòmica iguala el més i el menys. No sembla doncs que haver patit atacs d’ansietat o pànic, episodis de depressió o fins i tot prendre ansiolítics impedeixi sentir-se content amb la pròpia salut. Tampoc el fet que quatre de cada deu en valori negativament l’aspecte mental. Hi ha un munt de gent que ve a dir: sí, això de sota la closca no m’acaba de carburar, però estic la mar de bé, gràcies.

Divulgar que una gran part de la població té problemes de salut mental pot ser un incentiu perquè la societat en general i les autoritats en particular es fixin en aquest apartat de la tasca sanitària, però cal preguntar-se si la banalització no desdibuixa els casos realment greus, aquells a qui la malaltia destrossa la vida.

Subscriu-te per seguir llegint