N’hi ha que no ens rendim

Cada vegada que torno d’una reunió de l’altra banda de la frontera em sento estranya. Arribo a casa commoguda, trasbalsada. Com aquest dissabte 18 de març, que vam tenir ple de l’Assemblea de Representants del Consell de la República. No toco ni quarts ni hores. Em costa de concentrar-me i d’empaitar el ritme de la rutina. No puc parar de pensar en la injustícia que pateixen els nostres representants a l’exili. Torno a agafar el M’explico del president Puigdemont i encara ara, cinc anys i escaig després de l’1 d’octubre, m’entossudeixo a buscar respostes. I rellegeixo i rellegeixo a veure si entre línies aconsegueixo treure’n l’entrellat. I revisc aquells Dies que duraran anys com diu el títol del magnífic llibre de fotografies d’en Jordi Borràs. Recordo com si fos ara quan em vaig assabentar que el president Puigdemont havia agafat el camí de l’exili. Incredulitat i estupor. La foto del cel des del Palau de la Generalitat desitjant-nos bon dia. Dies trepidants. Pendents a tota hora de les notícies. També tinc molt present el dia que el van detenir a Alemanya. Érem al camp de futbol del Gimnàstic perquè el nostre fill gran tenia partit. No veia ni passar la pilota. Se’m va ensorrar el món. Ara sí que tot s’ha acabat. Angoixa pel futur del president i pel del país. Tot i que en Gonzalo Boye s’esforçava a explicar-nos que, posats a fer, Alemanya era un dels millors països per ser detingut, no les teníem totes. Se’ns va fer una Setmana Santa llarguíssima. I també revisc la gran alegria del dia que el van deixar lliure. Estava en un assaig i, entre cançó i cançó, sentia xiuxiuejos a les files del darrere. Que us passa alguna cosa? Si! És que m’acaben d’enviar un missatge dient que han deixat anar al president Puigdemont. Visca espontanis i aplaudiments entusiastes. No ens ho podíem creure! La seva fermesa, el seu coratge i la seva dignitat em representen. «Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal. Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar». L’exili ha internacionalitzat la nostra causa. Si ara som un grup objectivament identificable és gràcies al seu compromís insubornable i la seva persistència. Una feinada immensa i plena d’entrebancs. Per això m’indigna sentir veus des del mateix independentisme que frivolitzen i opinen sense filtre. «La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea» No ho dic jo. Ho deia Carod-Rovira en un article al Nació digital aquest gener passat. Sembla mentida que costi tant d’entendre.

Subscriu-te per seguir llegint