Quanta comèdia

Quan Pedro Sánchez duia 35 minuts de rèplica a Ramón Tamames, aquest el va interrompre per demanar-li que escurcés el discurs. El professor començava a estar cansat després de quatre hores de sessió parlamentària. La presidenta de la cambra li va recordar que no s’ha d’interrompre a qui té paraula, però ell va continuar rondinant amb el micròfon tancat. Semblava que el Govern hagués decidit tombar-lo per esgotament, ja que després de la interrupció Sánchez va parlar cinquanta minuts més.

Si cansar Tamames era el propòsit, el Govern ho va aconseguir, segons es dedueix del minutatge de les intervencions. El professor quasi no va polemitzar amb el Govern i no va respondre als grups parlamentaris. Tant ell com Santiago Abascal no tenien límit de temps en les intervencions, mentre que tant Sánchez com els ministres podien demanar la paraula sempre que volguessin i xerrar tant com ho desitgessin; el resultat, al final de la primera part de la sessió, va ser aquest: Abascal i Tamames, una hora i deu minuts cadascú. Pedro Sánchez, dues hores i 40 minuts. Més que els altres dos plegats. La vicepresidenta Yolanda Díaz, una hora i cinc minuts. Total del Govern, tres hores i tres quarts.

D’altra banda, el total del temps en us de la paraula d’Alberto Núñez Feijóo, president del PP i cap de l’oposició, va ser de zero minuts, perquè no és diputat. Que no intervingués no implica que la seva figura no fos present en l’aire de l’hemicicle, com un espectre incorpori però visible en les reiterades al·lusions del president i la vicepresidenta. La Moncloa va decidir aprofitar la indefensió dels populars per atacar-los sense pietat en les seves extenses intervencions, que van centrar en emetre una crítica radical (i plena de dades) als governs de Mariano Rajoy com a mostra dels desastres que anunciava la censura. Abascal castigava Sánchez a través de Tamames i Sánchez fuetejava el PP a través de Tamames i Abascal. Quanta comèdia.

Subscriu-te per seguir llegint