La passió de Fra Valentí de Manresa

Fra Valentí Serra, de les Escodines de Manresa, acaba de publicar un estudi bàsic per entendre la Setmana Santa catalana. El llibre, dintre de la seva col·lecció l’Ermità, està dedicat a les festes i tradicions catalanes: Passió per Setmana Santa, Festes i Tradicions, i editat a Barcelona. És evident que les Passions, com les d’Olesa i Esparreguera, del Baix Llobregat, o la de Cervera i Ulldecona, són una part fonamental de la tradició religiosa catalana. Vaig fer la carrera amb el Jaume Parent, d’Olesa, que durant dècades fou el Jesús de la Passió d’Olesa. Quan ens explicava, per exemple, com s’havia de cuidar la barba per poder sortir a la representació restàvem tots embadalits. Les caramelles al Berguedà –deien els més grans, «camigeres»– per sort encara són part fonamental del Diumenge i Dilluns de Glòria, amb concentracions i concursos de caramelles a molts indrets de casa nostra.

De petit, restava embadalit, a les processons de Manresa, quan sortien els Armats, amb el seu cerimoniós pas i, sobretot, quan feien l’estrella. Molt més encara, recordo l’any en què van incorporar a la processó uns disfressats de morts com els de la Dansa de la Mort de Verges –per cert, és aquesta dansa una de les festes més emblemàtiques de Catalunya. A Berga, solien sortir fa anys unes quantes persones –el Xé o el Rondi, entre d’altres– a cantar «el Rastro» entre el silenci general que imperava aquells anys per la Setmana Santa. Llavors, per Setmana Santa no es produïa aquest èxode massiu per fer vacances a les platges, a l’estranger o altres indrets. Fins i tot els primers anys d’emetre la Televisón Española, vaja, «La Uno», l’única, el Dijous i Divendres Sants deixava d’emetre, restava muda. Després van fer programes religiosos... i, anys més tard, pel·lícules com Rey de reis i Ben Hur. Eren altres temps!

Fra Valentí cita molts indrets de la Catalunya central, com Bagà, Igualada, Solsona, Cardona... És un llibre per recordar com es portaven les palmes i palmons per guarnir el Santíssim Sagrament i, sobretot, les visites que es feien per veure monuments. Mirar al passat pot provocar certa nostàlgia o enyorança, però cal fer-ho, serveix de record i per pensar en aquells que dissortadament ja no hi són.

Mai no agrairem prou a fra Valentí, el caputxí manresà, la seva tasca de recerca i divulgació de la nostra història. Els temps canvien, però, com deia l’advocat i poeta Salvador Espriu i cantava Raimon, «qui perd els orígens, perd la identitat». El seu llibre m’ha servit per recordar les Setmanes Santes de la meva infantesa, a Manresa o Berga, la Passió d’Olesa amb el meu bon amic Jaume Parent, els Diables de Verges... i, sobretot, les obligades visites a monuments tant de Berga com de Manresa. Moltes gràcies, fra Valentí.

Subscriu-te per seguir llegint