La fórmula de l’amistat

Sento a la ràdio que un estudi al Regne Unit conclou que, perquè un desconegut esdevingui un amic, cal invertir trenta-quatre hores d’interacció compromesa. La fórmula no és tan senzilla com tancar-se en una casa rural tot un cap de setmana i deixar que passin les hores, no. Cal ser-hi present, mirar-se, escoltar i parlar amb atenció, predisposició i ganes d’estar per l’altre. Perquè funcioni, a més, les trobades han de ser d’unes tres hores i mitja, preferiblement espaiades en el temps. Per tant, es necessiten, com a mínim, onze trobades. Repasso mentalment les estones que he invertit en la creació de la meva xarxa d’amistats i soc incapaç de calcular-ne el seu pes en dies, però sé que és de les inversions més rendibles que he fet mai. Em coneixen, em salven, em sustenten. No hi ha cap màster ni cap aprenentatge que pugui substituir el vincle lliure i volgut que s’estableix quan hi ha afinitat, comprensió, entesa i companyia volguda. Les relacions requereixen temps, trucades, caminades, àpats, riures, llàgrimes i presència. Molta presència. Molts somriures. Algunes llàgrimes. I es posen a prova soles. No cal estressar-les premeditadament, només has de mirar qui hi ha al teu costat quan arriben les hores baixes, que sempre arriben.

L’amistat veritable és poesia, neix del més profund, del gest més simple i dona sentit a gairebé tot. Afegeix bellesa a un plat d’escudella, al gest de tancar la porta del garatge amb clau. És capaç d’eternitzar el petit recorregut que segueix el glaçó abans de caure al vas i d’elevar el mer acte de tallar una ceba a la sorpresa de veure-hi un misteri nou en cada capa. I m’agradaria escriure-ho tot perquè tot passa de pressa. I si vius i escrius, vius dues vegades. I si fas amics, en vius tres. Com atrapada en un dejà-vu permanent, com una passejada diària amb l’autobús a la mateixa hora i al mateix carrer. Combines lletres, construeixes paraules i les frases s’amunteguen en el paisatge que veus a través de la finestra. I sents com borda el gos d’orelles blanques i collar vermell, i com l’home vestit de blau marí s’apuja els pantalons amunt per la cintura quan obre la porta de la furgoneta blanca retolada amb lletres grosses que transporta una escala al damunt, i l’avi del bastó, que seu al banc i que porta el mateix model de calçat esportiu que el meu fill petit però quatre números més gran. També hi ha relacions que duren poc, però no per poc han tingut menys valor. No cal allargar els pantalons si no hi ha vora. Jo, per exemple, sempre escric quan no escric i he travat les millors amistats per sorpresa, com totes les coses bones.

Subscriu-te per seguir llegint