Com si no hi hagués demà

Pep Garcia

Pep Garcia

És un fenomen, aquest, que es repeteix cíclicament cada quatre anys. Inexorablement, amenaçadorament. No saps per què passa però passa. I mira que m’ho han explicat vegades que passa per compensar no sé quina cosa cada quatre anys. Em diuen que és perquè quadri tot, però a mi no m’ho sembla, al contrari. Quan passa ho trobo estrany, pertorbador, inquietant i una mica excessiu. M’explico. Ah! I no, no es tracta dels anys de traspàs en què el febrer té un dia més fins a tenir-ne 29 –jo no he sabut mai què fer-ne, del dia 29. No, em refereixo a aquesta tongada de dies, que apareixen cada quatre anys entre períodes electorals, i en els quals els ajuntaments, amb els alcaldes al capdavant, ho inauguren tot. I tot. I tot. A so de bombo i platerets. Com si no hi hagués demà. Sí, si han fixat les darreres setmanes, l’alcalde de torn, micro i faristol en mà, no perd ocasió ni pistonada ni excusa per beneir obres no acabades, anunciar obres per fer, vaticinar coses possibles que potser passaran, celebrar accions acabades, proclamar coses que es podrien acabar si mai es comencen i pontificar victoriosament aquí i allà sobre qualsevol cosa que es bellugui o es pugui bellugar. Buscant vots, és clar. I ho fan tots, si poden. És lícit, però és molt cansat, no per a ells, que també, sinó per a nosaltres, els mortals ciutadans. El manresà alcalde Aloy se n’ha fet un fart aquestes setmanes. Com a atleta maratonià que és no ha tingut repòs ni ha deixat reposar els seus equips, que a hores d’ara m’imagino exhausts de tanta activitat. He perdut el compte de tot el que ha convertit en moment per ser immortalitzat de cara a la premsa, de cara a la galeria. No ha desaprofitat horari –tant se val si matí, tarda o vespre– ni motiu, el que sigui, qualsevol cosa damunt la qual posar marca i petjada. I discurs. Un munt de discursos de l’alcalde, ara en plena cursa abans no comenci la cursa com si no hi hagués demà. I ho escric ara perquè just el proper dimecres s’acaba. Serà el darrer dimecres que els ajuntaments i llurs alcaldes podran exhibir i exhibir-se. És com si s’acabés el carnaval i comencés una Quaresma durant la qual descansarem una mica abans de... abans de la campanya. Ui, la campanya!, d’això en parlarem un altre dia. O no. Vaig a fer un volt per casa a veure si encara puc inaugurar alguna cosa, no fos cas que m’hagi deixat res on pugui concelebrar un discurs. Amb faristol, això sí.

Subscriu-te per seguir llegint