El miracle de la pluja

Els miracles són fets sobrenaturals. Extraordinaris. Atribuïts a causes preternaturals o a Déu mateix. Els creients que pateixen per la sequera de proporcions bíbliques opten per demanar a Déu el miracle de la pluja. Els descreguts que atribueixen el problema al canvi climàtic s’aferren al miracle per causes preternaturals, que depassen les possibilitats de la natura. La barreja d’ambdues opcions la trobem en bona part de la població, diguem-ne, postconciliar, igualment atabalada per una realitat duríssima després de 36 mesos sense pluges normals (l’exconseller Francesc Baltasar, comunista reciclat, seria un bon exponent, perquè el 2008 es va interessar per la pregària a la Mare de Déu de Montserrat perquè fes el miracle de la pluja). Finalment, hi ha els polítics amb responsabilitats de govern i els que també en tenen des de l’oposició, honorables ciutadans difícils de situar en cap opció de solució miraculosa del problema perquè no són d’eixe món, que diria el poeta. Si atenem la seva actuació global, queda clar que el poder de transformació de la societat la tenen ells. No només els recursos (que poden utilitzar bé o malament), sinó les idees, el coneixement de la realitat social que els repta a millorar-la, la veritat absoluta que guia la seva tasca i el convenciment que són els millors per tirar-la endavant (des del govern o l’oposició, insisteixo). Així, allò que es va tastar el 2008, l’evidència que el canvi climàtic ens té collats i es veu venir el desastre, ha servit ara per muntar una reunió de polítics que rivalitzaran en expertesa a trobar solucions. Com aleshores, descobriran que les dessaladores de l’aigua de mar són l’alternativa. Es tornarà a insistir que cal conscienciar la població; el sector primari rebrà un altre calbot per no tenir regadius i instal·lacions al dia; els jardins i les piscines seran pecat, i el reciclatge de les aigües residuals obligatori per a tothom: indústria, camps de gol i pistes d’esquí, per descomptat. Res de nou, si no fos per l’experiència sobre què és prioritari per als que manen. Aquesta setmana tocava lluir-se davant Tamames, denunciar l’involucionista Abascal i avergonyir el PP de Feijóo. L’enèsim capítol del Barça també ens ha entretingut, però la complicitat mediàtica ha aconseguit que Pegasus no passi de ser una mania dels independentistes; que l’odi de Casado contra el català mori als llimbs judicials, i que l’informe que avisa del deteriorament de la convivència a causa de la llengua sembli una raresa. Qui triomfarà aquests dies serà el bisbe que convoca processó, sabent que Gemma Puig i companyia anuncien pluges per Setmana Santa...

Subscriu-te per seguir llegint