Prenguem exemple de les rates

Aquest matí he estat a punt d’abraçar una rata. No és perquè, en aparèixer entre dos contenidors d’escombraries, el rosegador hagi somrigut i m’hagi sorprès recitant La vaca cega amb motiu del Dia Mundial de la Poesia o es tractés d’una mascota de la fotògrafa Jessica Florence. Tampoc no és que de cop i volta jo hagi deixat de sentir fàstic, aversió i repugnància envers aquests individus de pelatge marronós, cos greixós i bombat, musell ample i punxegut, llavi superior partit, bigotis eriçats, mirada fosca i cua ronyosa. No, no és res d’això. Des que ahir vaig sentir explicar al doctor Pere Joan Cardona, expert en la conducta animal de ratolins, peixos, mosques i rates, en tant que investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, com reaccionen aquests darrers espècimens en determinades circumstàncies, avui no puc mirar-me-les igual. I no pas perquè elles hagin canviat. Soc jo que, ara que en sé coses que ignorava, m’inspiren tendresa i fins i tot admiració. Les rates, davant la disjuntiva d’haver de triar entre una llaminadura (exactament un bocí de xocolata) o socórrer una companya amb dificultats, opten per mirar d’ajudar la companya en perill. Es captenen, doncs, com veritables samaritanes, ben al revés del que va fer aquell avi quan, tot dinant en un restaurant, va declinar acompanyar la seva dona a urgències amb l’ambulància, amb l’excusa que encara havia de fer postres. Amb això no vull dir que si les rates criessin més hi hauria més solidaritat al món. En el món dels humans, s’entén. Perquè hi hagi més solidaritat n’hi hauria prou amb deixar de ser tan rates, metafòricament parlant, i prendre més exemple del companyonatge dels rats, una qualitat sovint més freqüent en el món animal i de ficció que en l’egocèntrica realitat humana.

Subscriu-te per seguir llegint