Un acte de fe per la pluja

Les situacions límit sovint demanen un acte de fe, com el que es va celebrar aquest diumenge a L’Espunyola, al Berguedà, en una cerimònia religiosa, presidida pel bisbe de Solsona, Francesc Conesa, per demanar que plogui. La pregària que va reunir fins a cinc-centes persones no va passar desapercebuda, tenint en compte que resulta gairebé revolucionari organitzar un ritual d’aquestes característiques en una època en què els arguments que aporta la ciència han restat de sentit les antigues pràctiques per demanar aigua.

Per a la nostra generació, resulta inevitable mirar-se aquest tipus de ritus comunitaris amb un cert punt d’escepticisme i inclús d’humor, tenint en compte que ens han ensenyat a interpretar el món a partir de la raó i, per tant, a buscar una explicació raonable a tot allò que ens envolta. D’aquesta forma, ens resulta estrany pensar que una reunió de persones pugui influir en la meteorologia i arribar a posar fi a la sequera i a les seves conseqüències amb restriccions per l’abastament d’aigua a la pagesia i al conjunt de la població.

No obstant això, sovint el sentit d’aquestes pràctiques va més enllà del resultat final que pugui tenir. Tal com va recollir aquest diari en la cobertura de la cerimònia (vegeu edició del 27 de març del 2023), alguns veïns de la zona posaven de manifest les bones intencions que hi ha al darrere d’aquest tipus de ritual i inclús alguns recordaven amb nostàlgia algunes processons que s’havien celebrat al poble anys enrere per invocar la pluja. Més enllà dels efectes en els canvis de temps, valoraven el sentiment de comunitat que es crea en el fet d’unir esforços per una preocupació comuna i solidaritzar-se amb aquells que més ho pateixen, com els agricultors i ramaders de la zona.

Amb el temps, s’ha anat perdent el costum de fer rogatives per demanar que plogui, que els camps siguin fèrtils o que desapareguin les plagues. Busquem donar resposta als problemes d’una forma racional, fet que ens ha fet evolucionar com a espècie. Però tampoc podem oblidar que moltes d’aquestes antigues tradicions de caràcter més religiós ens parlen d’on venim i d’aspectes intrínsecs en l’espècie humana, com la part més espiritual que també conviu en nosaltres, i que sovint oblidem o menyspreem. En el fet de reunir-se en una pregària comunitària per invocar la pluja, també hi llegeixo un gest d’humilitat en comprendre que hi ha aspectes que s’escapen del nostre control, als quals cal dipositar molta esperança abans que torni a arribar la pluja.

Subscriu-te per seguir llegint