Estic estupefacte. Acabo d’escoltar l’entrevista a Marta Rovira en «El suplement» de Catalunya Ràdio. Xerrameca buida i soporífera. I victimista. Un bla bla bla sense suc ni bruc que només he aguantat per certificar si era veritat el que deia el tuit que hi enllaçava: «el referèndum no va tenir prou legitimitat interna». I hi afegeix perles com que «no vam saber connectar una gran població de Catalunya al referèndum de l’1 d’octubre». Més de dos milions de persones il·lusionats i esperançats, amagant urnes, custodiant paperetes, fent cua a les cinc del matí per poder votar i resulta que no vam saber connectar amb la gent. En fi... A aquesta entrevista se m’hi ajunta la resposta del president Aragonès a l’exministre Zoido, el de les porres. En aquesta ocasió no ha estat una resposta de tipus «señoritos que se creían James Bond» però no sé què és pitjor. Patètic i vergonyós veure el nostre president, que parla en nom de tots els catalans o, de la Catalunya sencera com li agrada dir i repetir, respondre amb una actitud mesella disfressada de desafiament: «¿En relación a mí? ¿Qué evidencias hay que justifiquen que sea espiado por el CNI?» Indigne. I tot això en una setmana que s’han complert cinc anys de l’entrada a presó de la presidenta Carme Forcadell i de la detenció del president Puigdemont a Alemanya. Penso en el fart de riure que es deuen fer més enllà de l’Ebre amb tot plegat. I és per això que agraeixo infinitament a la Molt Honorable presidenta del Parlament Laura Borràs i Castanyer la carta dirigida a Pere Aragonès. Tinc clar que sense unitat no hi haurà independència. Però amb aquestes actituds tampoc. L’1 d’octubre ha estat un dels actes més valents que hem protagonitzat com a poble. Com deia algú que ara no recordo, l’1 d’octubre ens vam sentir més poble que mai. Ho vam saber fer tan bé, els vam deixar tant en evidència que ara, cinc anys després, encara busquen venjança. Com es pot seguir uns líders que, amb l’excusa de l’autocrítica tiren aigua al vi i ens porten de cap a la desmobilització? A mi no em representen. Em representa la Laura que, malgrat la injustícia d’haver estat apartada de la presidència del parlament per uns diputats que van fer de jutges, no es rendeix i continua denunciant la repressió d’un estat demofòbic i venjatiu. I és present a cada sessió de la cambra de diputats, ple rere ple, per recordar a tothom que no ens deixarem fer. Que Laura Borràs és una víctima del lawfare també és una altra evidència. I que les comparacions són odioses, també. Lideratges porucs demanant fer-se perdonar enfront del plantar cara de Borràs. Fa pocs dies un amic em deia que, en el món de la política, la intel·ligència no cotitza. Que la mediocritat és a l’ordre del dia. També he sentit a dir que la coherència no dona vots. Més vergonya encara. Estimada Laura: massa intel·ligència, massa coherència, massa fermesa i massa dignitat. A mi em representes. No afluixis.
