Fer processons no fa mal

AManresa, en dos anys, es van fer vuit processons per demanar que plogués. Era al segle XIX i van tenir el seguiment de la immensa majoria de ciutadans. Aquesta informació l’ha fet pública fa pocs dies l’historiador Francesc Comas, president del Centre d’Estudis del Bages. El fet que la processó d’aquest diumenge a l’Espunyola, a l’ermita de la Mare de Déu dels Torrents, hagi aixecat tanta expectació no deixa de ser un signe de la desconnexió de bona part de la nostra societat amb la història recent d’aquestes comarques, inclosos els rituals religiosos. Moltes de les tradicions, a poc a poc, es perden, perquè van vinculades a una Església catòlica que s’ha quedat sense molt del seu crèdit. En aquest cas de l’Espunyola, el bisbe de Solsona, no ha fet res especial. Simplement, s’ha posat al costat de feligresos que, com altres vegades, han invocat a la Mare de Déu, perquè arribi l’esperada pluja.

Resar, pregar o fer processons forma part del que ara es dirien intangibles. La fe, que no és palpable, ha fet possible allò impossible. Els pelegrinatges als monestirs, començant pel de Montserrat, són actes de fe per demanar allò que la ciència, que el fet empíric, probablement no ens assegura. La fe, consubstancial en qualsevol religió, enforteix moltes ments, les fa més fortes i menys vulnerables. Els catòlics més creients, com els musulmans i altres confessions, tenen menys pors i, per a molts, la mort els apropa a un ser superior que els fa més feliços. Demanar aigua del cel a partir de rituals, ja ho feien a l’antic Egipte o a tribus indígenes americanes, molt abans que els colons del Vell Continent imposessin les seves tradicions. Qui no ha vist en una pel·lícula una dansa per demanar que plogui o que fugin els mals esperits?

Fins i tot, segons la gravetat de la sequera, s’havia establert una jerarquia de rituals, des d’una simple oració, una missa a la mateixa església o processons a la parròquia o a un santuari. El ritual sempre és proporcional a la gravetat del moment. Sobta la moguda que ha generat la processó de l’Espunyola, quan tenim a la nostra esquena, una motxilla, plena d’accions basades en la fe, en allò que científicament no es pot demostrar. A qualsevol equip de futbol, és fàcil veure que un jugador es faci el senyal de la creu abans de començar un partit o quan fa un gol miri el cel dedicant-lo a una persona propera que és difunta.

Ara també en diuen pseudociències del que tradicionalment se n’ha dit medicines alternatives. Una part de les pràctiques per curar es basen en la creença, en la fe. A carrers de ciutats mitjanes i grans és fàcil localitzar establiments que venen objectes guaridors o exerciten ritus propis de comunitats indígenes. Justament són locals que deuen tenir un públic fidelitzat perquè es mantenen oberts al llarg dels anys. Tant en temes sanitaris, com d’altres disciplines, els científics ho tenen clar: que tothom faci el que cregui oportú, mentre no comporti un mal. Les processons i les invocacions, evidentment, no fan mal. Com a molt, no funcionen. Molts pobles d’aquestes comarques, el mes de gener fan festa grossa per venerar Sant Sebastià, el que va acabar amb la més maleïda de les pestes de l’edat mitjana. Encara ara se li té una gran devoció, però la primera gran empestada del segle XXI, que ha rebut el nom de covid, no l’ha pogut aturar. La ciència ha arribat allà on tots els sants junts ja no sabien què fer. O potser els sants van il·luminar els científics?

Subscriu-te per seguir llegint