Ara, tramvia?

Fa quaranta anys, amb les ciutats congestionadíssimes i amb el transport públic de superfície segrestat per autobusos sorollosos i pestilents, es va obrir pas una nova consciència ecològica i urbanística per a la qual els nous tramvies, nets, renovats i de disseny, eren el símbol d’una ciutat diferent. Qualsevol alcalde que volgués exhibir modernitat abraçava els tramvies amb el mateix entusiasme amb què, dues dècades abans, les ciutats se’ls treien de sobre com si fossin leprosos. Tenia sentit: els nous combois eren més nets i silenciosos que els busos, el fet de circular per espais exclusius feia que fossin més ràpids, projectaven una imatge de nova generació i els usuaris estaven encantats. El tramvia era sexi i els inconvenients que comportava quedaven ben compensats. Avui és diferent. Els autobusos elèctrics són igual de nets, més silenciosos, prou bonics i infinitament més flexibles: passen per tot arreu, se substitueixen d’un dia per un altre, poden canviar de ruta si hi ha obres, són molt més barats, molt menys invasius, menys intimidadors, conviuen molt millor amb els altres vehicles, no omplen la ciutat de rails perillososos per a bicis i motos i no requereixen cap mena d’obra. I en un carril bus, són igual de ràpids. Per tant, quaranta anys després, ens hauríem de preguntar si, avui, el tramvia urbà compensa, o si torna a ser vell.

Subscriu-te per seguir llegint