TRIBUNA

Una vaga i tres grans reptes

Eudald Vilamajó Campà

Eudald Vilamajó Campà

Ahir es va viure un moment històric al Bages. Un dia històric perquè van sortir al carrer treballadores, extreballadores i familiars d’usuàries sota un mateix clam. Una setmana històrica perquè després d’anys de silencis eixordadors, treballadores d’Ampans es van fer sentir. Una fita històrica perquè després de 50 anys estem assistint a la primera vaga a la Fundació Ampans.

Centenars de persones van sortir al carrer reclamant una millora de les condicions laborals, per garantir unes vides dignes per les usuàries. I del bon regust de boca d’ahir en queda l’esperança i la comunitat. Una comunitat amb el compromís de sostenir la vaga fins que s’aconsegueixin els objectius. I el convenciment d’estar un pas més a prop d’unes condicions laborals dignes.

Perquè d’això es tractava quan es va iniciar la vaga de la Canadenca, i la jornada de vuit hores semblava impossible. D’això es tractava la plantada dels miners de Sallent amb suports a tota la comarca; o recentment quan la vaga de 260 dies de les treballadores de residències aconseguia millores al conveni. Amb tots aquests referents del territori, del sector i del país, quina és l’excusa per no lluitar?

Però mentre les treballadores dels Comtals afronten un gran repte: que s’entengui que la seva victòria beneficiarà a les usuàries i a totes les treballadores d’Ampans i, fins i tot, del sector. Des del sindicalisme combatiu i des de l’esquerra política de la comarca n’afrontem tres.

Als mitjans l’empresa ha dit que la situació de les treballadores és injusta, però que és un problema del sector. Efectivament, és un problema de sector que hi hagi un ampli consens i no s’hi posi solució. Un ampli consens que les usuàries necessiten unes referents estables; i un ampli consens que l’alta rotació es combat amb condicions salarials i laborals dignes. Quin és l’escull doncs? La lògica mercantil que regeix el sector, però també Ampans.

Per tant, el primer gran repte és tenir el control del sector per poder garantir vides dignes. Com és que les ciutadanes del país paguem impostos perquè es garanteixi un bon servei a les usuàries i això no passa. No es pot replantejar el model? Mentre no hi hagi un canvi haurem de fer pressió a les empreses que gestionen aquest servei. Perquè la fundació prioritzi les inversions en consolidar serveis que ja ofereixen i es deixi d’estratègies expansives a Colòmbia o Terrassa.

El segon té relació amb el gran obscurantisme de la patronal de la comarca en la gestió de la fundació. L’omertà que envolta aquest entramat d’una desena d’empreses i els seus números oculta alguna cosa. El repte és destapar-la. Mentrestant no ens creurem el seu relat. Si volen que ens creguem que no poden pagar, tot i les subvencions i contractes públics, que descataloguin els números de totes les empreses. Han de ser elles les que demostrin que no hi ha ningú enriquint-se, que no hi ha sous desmesurats, que no hi ha familiars vivint del «cuento» i que no hi ha portes giratòries amb espais polítics.

El tercer i últim repte és clarificar posicions. La UGT pren partit per l’empresa? Què vol dir aquesta deslegitimació de l’assemblea de treballadores, les seccions sindicals i, fins i tot, la vaga? No val tot, aquesta crítica a les formes té efectes més enllà dels Comtals. No val tot per mantenir una bona relació amb l’empresa. El dilema és ben simple, unitat en les demandes i diversitat de formes de lluita; o estarem triant el costat de l’empresa.

Subscriu-te per seguir llegint