Cert o fals

Són al final de tot de la barra del bar. Al costat només hi ha dos esglaons que baixen cap al lavabo i una porta batent per on surt i entra la cambrera amb entrepans. Ell fa estona que s’ha acabat el cafè però remena la cullereta al fons de la tassa de ceràmica blanca i platet que hi fa joc. Li diu al company que seu al costat, que encara té l’esmorzar intacte, que per estar bé amb un mateix cal estar malament amb el món. Li deixa anar així, mig enfadat, però alhora satisfet d’haver trobat la solució que li permet mirar al seu voltant i veure-ho tot com és i no com voldria que fos. Es fixa en la porta de fusta que grinyola quan l’empenyen, les ditades dels finestrals retolats amb lletres de cal·ligrafia i la noia que ha entrat i que ha deixat sobre la taula una bossa oberta, massa gran i massa plena, d’on sobresurt l’estoig d’unes ulleres i una peça de roba estampada. Mira la bossa, marró com un castell de sorra, i veu el batibull personal que arrossega. És un llibre obert, una altra persona que no sap el que sap ell. Si hagués descobert que el més normal és l’anormalitat viuria pels marges en una mena de felicitat suportable. Per això, li continua explicant al seu amic, que ell no vol encaixar. Sap que és una persona sana, coherent i equilibrada perquè no s’adapta a una societat cruel, estranya i injusta. I dona un cop de puny sobre el diari en què es veu el papa Francesc vestit amb un anorac blanc i modern, una foto creada amb intel·ligència artificial que ens aboca al límit de la veritat.

Mentre els arbres del carrer estan curulls de flors blanques, l’home continua el monòleg. La foto falsa que sembla real fascina i angunieja. No n’hi haurà prou amb veure-ho per creure-ho. Caldrà aprendre a rastrejar, buscar pistes en la il·luminació, en els reflexos dels objectes que hi apareguin. Els experts parlen de la cerca inversa de Google Imatges per mirar de localitzar la foto original i assenyalen que, ara per ara, l’única manera de distingir la real de la falsa és no oblidar que la vida tangible és plena de defectes que la tecnologia no sap imitar. Té raó el de la barra del bar, els autèntics no encaixen. Tenir imperfeccions, arestes, ser massa prims, massa alts, massa diferents ens autentifica. Escolto un grup d’infants que fan una audició de guitarra, com toquen cançons conegudes com si fossin els primers d’interpretar-les, amb concentració, amb calma, amb la vista clavada en les partitures del faristol. Les seves imprecisions, en comptes de no agradar-me, em reconforten tant com l’escalfor i la presa de consciència que veiem el que sentim, que sentim el que veiem.

Subscriu-te per seguir llegint