VEIENT-LES PASSAR

L’Ignasi Torras que vaig conèixer

Josep M. Oliva

Josep M. Oliva

L’Ignasi Torras Garcia va ser un manresà il·lustre sense necessitat de tenir el seu retrat penjat a l’Ajuntament. Ho va ser de facto i en vida. De forma oficial havia estat reconegut amb la Medalla de la Ciutat, i en les diferents entitats per les que va passar i en els diversos ambients per on es va moure, a tot arreu va deixar l’empremta del seu manresanisme: des de la Capella de Música de la Seu fins a l’Orfeó Manresà, i des de la Cambra de la Propietat fins als diaris i revistes on va col·laborar. L’Ignasi Torras va ser un manresà de pro. I també un home singular. La seva mateixa presència i el seu port elegant el feien sobresortir del comú dels mortals fins al punt de ser una d’aquelles persones que, quan no les coneixes, et deixen amb la intriga de saber qui són. L’Ignasi tenia una distinció innata i era a la vegada un home que imposava. Per dir-ho amb les mateixes paraules amb què algú el va definir, «feia respecte». Però rere aquella imatge que mai vaig saber fins a quin punt era involuntària i a partir de quin punt era volguda, s’hi amagava la persona que realment va ser, l’Ignasi Torras que vaig conèixer i de qui guardo tants bons records.

La seva relació amb casa nostra venia de quan, de ben jove, va dirigir l’orfeó infantil de l’Institut Catòlic de Puericultura, l’escola fundada pel meu tiet Ricard. Però llavors jo tot just tenia quatre o cinc anys, de manera que quan el vaig conèixer de debò va ser quan, als anys vuitanta, el vaig tenir de director a la sucursal del banc on treballava. L’amistat que sempre més vaig tenir amb ell va néixer en aquella època. I és també d’aquella etapa de quan guardo la majoria de les seves anècdotes i les seves històries, algunes, més que divertides, francament hilarants. L’Ignasi Torras que vaig tractar durant tants anys era un home amb un gran sentit de l’humor, agut, intel·ligent, irònic, sagaç... i en moltes ocasions, i vist amb els cànons actuals, d’una incorrecció política total. Amb ell vaig viure algunes estones que, quan em venen al cap, encara em fan dibuixar una rialla. Però el que menys oblidaré de l’Ignasi són alguns favors impagables que ara no venen al cas. Que sàpigues que me’n recordaré sempre, amic meu. T’ho escric convençut que m’estàs llegint, serè i feliç, en aquell lloc on sempre vas tenir la fe que aniries a retrobar-te amb els teus. Ho faig amb la seguretat de pensar que ens tornes a conèixer a tots, que has recuperat la teva memòria prodigiosa i que tornes a ser tu mateix ja per sempre més.

Subscriu-te per seguir llegint