Manresa a ulls de foraster

Tot i seguir de prop Manresa de fa temps, la veritat és que no sé què pensar-ne. Els dies parells tinc la sensació que la ciutat ha millorat al llarg dels darrers anys, i que ha passat de ser una localitat grisa i secundària a ser una vila... una mica menys grisa i secundària.

L’impuls universitari, el rentat de cara de diverses zones urbanes, el projecte «ignasià», la força de determinats serveis i equipaments (Althaia, el Kursaal...), la Fira Mediterrània, el Baxi... han dinamitzat la població i ha incrementat els tradicionals baixos nivells d’orgull dels seus habitants.

Però els dies senars, la impressió per a un observador extern com servidor –a qui segur se li escapen coses– és que Manresa no acaba d’aixecar el cap i que encara està lluny de desplegar tot el potencial que li correspon a un municipi de 77.000 habitants, estratègicament localitzat al cor de Catalunya, nus de comunicacions, cap de comarca, pinyol del Pla de Bages i capital regional. La pregunta, doncs, és per què passa això, i com se li pot donar la volta.

En opinió d’aquest humil cronista, d’entrada hi ha un problema de «creure-s’ho». Manresa no s’ha fet valer prou. Davant dels governs nacional i estatal, per exemple, no ha sigut capaç d’exercir suficient influència per resoldre els seus dèficits de connectivitat (tren, C-55, autopista de peatge).

Alhora, a la ciutat li ha faltat visió i projectes estratègics de veritat (veurem què tal li anirà ara amb iniciatives com el soterrament dels Ferrocarrils, el Museu del Barroc, la Fàbrica Nova o la unificada delegació del Govern de la Generalitat), o li han fallat les apostes que ha assajat (Caixa Manresa, Parc Tecnològic, projecte firal, societat Forum, etc.).

Encara, Manresa pateix els mateixos problemes que moltes altres ciutats mitjanes i grans: reptes de convivència (incivisme, inseguretat), mobilitat interna complicada, centre històric degradat, comerç tensionat, societat civil al ralentí.... La diferència amb altres municipis comparables és que ha quedat més estancada, i ha crescut menys i de forma més quantitativa que qualitativa.

Finalment, Manresa no ha buscat complicitats en el territori que hauria de liderar, ni li ha proporcionat models –polítics, esportius o econòmics– als quals seguir (una excepció seria l’apartat mediàtic, amb la bona feina articuladora de Regió7). Manresa, en definitiva, ha estat i és una capital «a distància», que viu d’esquenes al seu «hinterlant», enlloc de sumar-hi forces. I és una llàstima: la Catalunya central necessita projectes comuns i un referent fort, que contribueixi a equilibrar el país. Si anéssim a l’una, les comarques centrals tenim una diversitat i una potencialitat econòmica, social, cultural... que no té res a envejar a altres àrees de Catalunya.

En resum: vist des del 2023 i a 50 km de distància, queda clar que Manresa ha conegut moments històrics millors; que surt al mapa, però que no és de les estrelles que més hi brillen; i que és més del que sembla, però menys del que podria i hauria de ser.

Subscriu-te per seguir llegint