Mercat reproductiu i tràfic de nadons

L’Obregón és mare d’una criatura que ha parit una altra dona d’un altre país a canvi de diners. Un ventre de lloguer, com si fos talment un calaix o un bagul. Una dona que ha prestat els seus serveis no pas per altruisme sinó per necessitat i no ha cedit tan sols un ventre, sinó tot el seu cos. Ha hagut de portar durant 9 mesos un ésser que no és seu i, ha hagut de seguir les instruccions imposades contractualment. Aquest ésser viu que porta dins del seu cos és fruit d’un esperma d’un donant que ha cobrat uns 30 euros per prestar el seu llegat. Se n’analitzarà que no sigui portador de malalties genètiques i se li faran preguntes de la seva vida, fotografies del seu aspecte, perquè en el mercat del neocapitalisme tothom pugui tenir el que desitja. També a la dona contractada se li haurà introduït un òvul d’una altra dona, que la mare contractant també ha triat a partir d’un conjunt d’atributs que li han fet el pes. El preu per donar òvuls és significativament més alt. Es poden arribar a cobrar uns 1.000 euros per ser donant ja que aquí cal fer un tractament (perquè el cos en generi més) i una intervenció per extreure’ls. Les dones que «donen» els seus òvuls no responen pas a l’altruisme sinó a necessitats econòmiques. Si aneu a qualsevol Universitat del nostre país, fixeu-vos en els rètols que hi ha penjats. Com aquell qui ofereix pis per llogar o una moto de segona mà hi trobarem un anunci molt naïf de l’ovodonació que es ven com un acte d’empoderament i solidaritat. En fi, romanços i martingales per anar fent caixa. I, una vegada més, les dones són un objecte, una mercaderia al servei dels desitjos de tot quisqui. Que tens necessitats sexuals?, no et preocupis, que tenim tot un mercat del sexe ben regulat. Ai déu, quanta hipocresia! Però és clar, això de reivindicar drets col·lectius, els de les dones, perd pistonada a una velocitat que fa por. Del que es tracta en aquest neoneoliberalisme és que tothom estigui satisfet, que la seva singularitat quedi garantida.

Gairebé ja no recordava que parlava de l’Obregón, però aquesta mirada no interessa gaire, perquè plantejar-la implica que no és només un tema de l’edat (això sí, l’edat de la mare), perquè quan el senyor Bosé anant cap a la seixantena va dir que tenia, no un fill, sinó quatre, a tothom li va semblar genial. Perquè és clar que té dret a ser-ne. A qui qüestioni que és un dret, per carregar-ho de més arguments, l’hi afegiran la paraula humà. Tenir fills és un dret humà, no es pot privar ningú d’una cosa tan noble. Algú dirà: segur que aquesta en té, que fàcil parlar. Sí, certament he tingut la sort de tenir-ne, i dues vegades, però també hauria pogut ser que no, i no pas per això ni seria menys dona ni, és clar, menys persona humana. El món és ple de criatures que ningú vol, que molesten, que són una càrrega i que es troben amuntegades en orfenats o que han llançat al riu. Aquestes no interessen, ho volem tot. Però això és cosa de rics, i les dones pobres estan per satisfer-los. I vet aquí que tenim una nova criatura al món que ha vingut per tapar un forat (la pèrdua d’un fill) que no es podrà tapar i que sagnarà més o menys sovint. A ella li toca aquesta pesada càrrega i qui sap si cuidar d’una mare que inexorablement es va fent gran. Perquè l’edat no està només al cap sinó també al cos i perquè tenir fills o filles no és ni un dret ni tampoc una obligació.

Subscriu-te per seguir llegint