La condició humana de l’esport

El company Jordi Agut recorda en la secció que hi ha al costat d’aquest article la victòria del ciclista danès Bjarne Rijs en el Tour de França del 96, el primer que perdia Indurain després d’encadenar-ne cinc de seguits. Dècada i mitja després, però, Rijs va admetre que va córrer ajudat per substàncies dopants i l’organització de la cursa el va desposseir del títol. El dopatge, de Ben Johnson a Lance Armstrong, passant per Marion Jones, per citar tres il·lustres exemples, ha escrit algunes de les pàgines més tristes de la història contemporània de l’esport. I ha propiciat grans càstigs, com la sanció a l’atletisme rus. L’afany dels tramposos per ser més hàbils que els controls antidopatge no s’aturarà, dels laboratoris continuaran emergint productes i tècniques il·legals per fer arribar el rendiment allà on l’entrenament no arriba.

El coneixement avança i el món de l’esport haurà de fer front a situacions de les quals ni tan sols la ciència té totes les respostes per les seves implicacions ètiques. L’atletisme ja va dir a Caster Semenya i a totes les dones que tenen hiperandrogenisme que no poden competir si no es mediquen per rebaixar els seus nivells de testosterona, i molt recentment ha expulsat les persones trans de les competicions femenines, amb la promesa d’estudiar el cas més a fons. La condició humana s’ha donat per suposada, però noves formes de consciència i els avenços amb passes de gegant de disciplines com l’enginyeria genètica, la intel·ligència artificial i la robòtica faran que en un futur probablement més proper que no pensem ens haguem de preguntar què és ser humà.

Subscriu-te per seguir llegint