Viure on tu vulguis

Ho sabem i sempre ha estat així: Hi ha llocs –zones del planeta, països, comarques, pobles o barris– que atrauen població i visitants i altres que no, o que no tant. Les causes d’aquest desequilibri són múltiples i combinables: la possibilitat de guanyar-se millor la vida, el clima, el paisatge, la convivència, l’oferta formativa, les comunicacions, l’estatus... I aquí hi barrejo, amb tota la intenció, fenòmens migratoris tan diversos com els que van del sud al nord, de la perifèria a les grans ciutats o del món urbà als entorns privilegiats. Una de les conseqüències evidents de tots aquests fenòmens és l’augment de la demanda d’habitatge, amb l’increment de preus de pisos i cases, l’aparició de situacions d’emergència habitacional (barraquisme, atapeïment, campaments, sensellarisme...) i la pressió constructora sobre el territori. Per descomptat que per a tots aquests problemes hi ha polítiques públiques possibles, però no hi ha –o no s’ha trobat– la fórmula perfecta que garanteixi dos drets reals, però no absoluts: el dret a canviar de lloc de residència (de forma temporal o permanent) i el dret a continuar vivint on has fet arrels i xarxa.

A l’hora d’intentar gestionar la pressió demogràfica hi ha diverses aproximacions ideològiques possibles. La liberal defensa el dret a triar el lloc de residència, però deixa que finalment sigui el mercat i el poder adquisitiu qui determini on pot viure cadascú. L’autoritària posa en mans dels governs decidir on podem viure, movent població quan ha semblat convenient i exigint permisos i passaports no només per sortir del país sinó també per canviar de poble o ciutat. La nativista, per últim, posa l’accent en els drets de les persones a no haver de marxar del lloc on han nascut i al (discutible) dret de les comunitats a no veure alterat el seu model de vida ni la seva composició ètnica i cultural. És un principi que pot tenir sentit a l’hora de preservar cultures i formes de vida molt singulars, però que és molt més discutible en societats modernes i obertes com l’europea (i la catalana).

Els tres enfocaments tenen deficiències greus. En el liberal els diners ho determinen tot; en l’autoritari –per benintencionat que sigui– la sensació de manca d’horitzons resulta opressiva; i en el nativista la loteria del naixement acaba determinant definitivament les condicions de vida i les oportunitats. A Europa i als països rics en general combinem, amb mal dissimulat cinisme, la llibertat de moviment i el nativisme (ius solis) pels considerats ciutadans, amb l’autoritarisme, en forma de denegació de visats, fronteres militaritzades i expulsions, pels considerats estrangers.

En tot cas, no hi ha una recepta infal·lible, ni a escala mundial, ni a escala nacional, ni a escala local. Qui us prometi solucions fàcils i ràpides, menteix, però qui digui que no hi ha res a fer, també.

Subscriu-te per seguir llegint