Ni Laura Borràs és presidenta del Parlament, ni Carles Puigdemont president de la Generalitat, ni Clara Ponsatí consellera, ni David Madí té influència en 'els negocis' ni això és una república. Així que ja veuen on estem. En un món on una part de la societat viu en posició ‘fake’ i aquí seguim.

La Catalunya real s'ha acostumat a viure amb aquesta falsedat. Fa uns anys l'escena podia conduir a la indignació entre els quals observaven sorpresos algunes situacions polítiques. En aquests moments produeix tendresa, encara que l'estranyesa es mantingui davant una pregunta constant: com es pot viure tan allunyat d'una realitat palesa. Només cal mirar el DNI per a despertar del somni.

El problema és que l'energia que s'empra, i que sobretot es va utilitzar fa uns anys per a explicar la realitat evident, ha deixat escapar moltes oportunitats. Projectes del dia a dia que es van apartar de l'agenda, en molts casos perquè només existien uns esdeveniments que mobilitzaven el carrer i en uns altres perquè no se sabia escapar del ‘matrix’ creat.

El cas de Laura Borràs és molt evident. Anomenar-la expresidenta, que no ho és mentre el Parlament no actuï, és un acte gairebé sacríleg. En una altra situació, tot polític o diputat jutjat i amb sentència per corrupció, ja estaria molt allunyat de l'òrbita institucional.

Però els temps ‘fake’ tot ho aguanten. I així encara es discuteix com es pot apartar definitivament a Laura Borràs de la presidència del Parlament per a posar fi a aquesta situació d'ingravitació política. La seva negativa erosiona per caparrudesa la institució.

D'aquí la proposta del líder de l'oposició, Salvador Illa, de presentar una reforma del reglament de la Cambra catalana i així esmenar una provisionalitat desgastadora que, d'altra banda, només és possible a Catalunya. Altres parlaments autonòmics ja ho tenen solucionat.

Les coses de cohabitar entre la realitat i aquest món imaginari que es converteix en real per convenciment, encara que sigui un espai fantasiós i amagatall de molta frustració.