Tanta dignitat Indignada

Dies de dignitats reivindicades en la vida política, just quan les indignitats acumulades han fet feix a totes bandes. Si contemplem l’escenari espanyol, la pèrdua de valors morals s’escampa per tots els àmbits on hi ha dirigents que reclamen ser reconeguts com a personatges exemplars en el camp de la política, sobretot, però també en institucions com la monarquia, l’església, la cúpula judicial, el món econòmic i el mediàtic. El pragmatisme ho justifica tot i ningú no se n’amaga perquè ja hi va bé per als seus interessos personals o corporatius. Si enfoquem la versió catalana, la imatge no es distorsiona perquè la realitat és similar, calcada en els mateixos àmbits d’incidència social. Deu ser per això que la ciutadania expressa el seu descontentament quan se li demana l’opinió sobre els polítics i la seva permanent incapacitat per resoldre problemes quotidians o de gran abast: la sequera que pateix el país no és només d’aigua, sinó de dirigents amb idees, amb decisió resolutòria, capaços de planificar a curt, mitjà i llarg termini, amb sensibilitat per connectar amb les preocupacions reals (seguretat, immigració, arribar a final de mes, canvi climàtic, dèficits d’equipaments per a la gent gran...). Les enquestes mostren la valoració que es fa dels líders polítics i acostumen a repartir suspensos a tort i a dret per la seva gestió (ja seria bo, també, ampliar l’enquesta de valoració a la resta de representants de la vida institucional, social i econòmica). La percepció de la ciutadania qüestiona que la classe dirigent exerceixi les seves responsabilitats eficientment i posa en dubte la dignitat («qualitat moral inherent a totes les persones, per la qual tenen dret a ser respectades, valorades i tractades de manera justa i amb igualtat») que se’ls suposava. Per això, amb calendari electoral a la vista, hi ha correcuita general i indignitat accelerada que ajudin a modificar tendències de vot, i dibuixin els pactes inconfessables que s’hauran de fer per conquistar el poder. No s’entén, si no, els canvis de jaqueta que s’estan veient aquests dies en les incorporacions a candidatures presumiblement guanyadores per part de gent que ostentava ideologia oposada a la que ara no dubten a abraçar. N’hi ha per a tots els gustos i colors, però els més cridaners són els que, després de practicar la crispació i l’enfrontament social des dels Cs de Rivera, Arrimadas i companyia, ara s’incorporen al PP (a les Espanyes), i al PSC-PSOE a Catalunya, sobretot. Ja em perdonaran, però tan digna coincidència a aprofitar-ho tot fa malpensar. Després, en funció dels resultats, culparan la ciutadania desencisada del mal símptoma democràtic que suposa una abstenció, o un vot en blanc de càstig tan elevats com es veuen venir...

Subscriu-te per seguir llegint