Enyorança de les caixes

La crisi financera del 2008 va fer tremolar el sistema bancari espanyol fins al punt que l’Estat, amb l’ajuda d’Europa, va haver d’injectar més de 64.000 milions d’euros per evitar la caiguda de diverses entitats. Abans s’havia obligat les caixes a fusionar-se per aconseguir més volum i robustesa. Però tota aquella operació va conduir a la desaparició de les caixes catalanes –n’hi havia 11 i ara només en queda 1–, que després de les fusions es van veure abocades a l’absorció per part de grans bancs.

Segurament que algunes caixes tenien una exposició excessiva al mercat immobiliari i que la crisi financera iniciada amb la caiguda de Lehman Brothers les va afectar. Feia temps que la banca es queixava de la competència que els feien rebent diners públics i les criticava.

Tot plegat va desembocar en la desaparició de caixes que donaven suport als petits estalviadors, a petites empreses i a emprenedors. Coneixien el territori i la seva gent. I no era menor el retorn que oferien amb l’obra social.

Ara la banca té altres prioritats. I això fa enyorar caixes com la de Manresa, Manlleu, Terrassa, Girona i Sabadell, que contribuïen al desenvolupament dels seus territoris i ajudaven la seva gent.

Subscriu-te per seguir llegint