La processó del 28 de maig

Joan Barbé

Joan Barbé

Som a les acaballes de la Setmana Santa però aquest any, al contrari que els anteriors, no donem per tancada la temporada de processons. Ens en queda una de grossa que no serà tan silenciosa com les que hem vist aquests dies pels carrers del Centre Històric i, de ben segur, que serà molt menys respectuosa amb allò de les formes; al final sembla que seran un total de deu confraries les que desfilaran davant de la ciutadania les properes setmanes, tornarem a veure la verge dels punyals, encara que aquesta vegada la majoria clavats a l’esquena, perquè quan hi ha poder en joc les coses del cor s’han de deixar de banda; l’alcalde, o els alcaldes, perquè en aquesta legislatura n’hem tingut dos, hauran de veure com els que fins ara eren els seus deixebles de coalició els neguen un grapat de vegades i ja pot anar cantant el gall; pocs s’atreviran a posar-se la túnica de penitent i arrossegar la creu de les promeses incomplertes i, com acostuma a passar a la processó original, hi haurà garrotades per veure qui surt el primer marcant el pas.

Tancar les llistes de deu congregacions no és fàcil, calen molts congregants capacitats i disposats a sacrificar-se, n’hi ha pocs dels que saben dur la processó per dins i fer-la avançar per fora, no s’hi valen els que s’apunten a la germandat perquè no saben on dar-la en tota la Santa Setmana, o els qui tant se’ls en fot amb quina colla sortir per tal que el sant els aguanti el ciri; sense entrar a parlar dels que coneixen Manresa de misses dites o els queda lluny, i només la recorden quan Santa Bàrbara o el partit tronen. No fem Pasqua abans de Rams, esperem a veure el seguici al complet, que la lluminària i el fum dels ciris no ens portin a confusió entre qui es creu això de desfilar perquè té les capacitats de servir la ciutat, i qui desfila perquè només té la de servir-se’n.

El politòleg berguedà Antoni Biarnés deia fa uns quants dies, en una columna d’opinió publicada en aquest diari, que Manresa és més del que sembla però menys del que podria i hauria de ser; estaria bé que, al final de la processó del vint-i-vuit de maig, les primeres confraries que entrin per la portalada gran de la seu del govern manresà no siguin les que hagin escampat més vituperis, les que hagin fet desfilar més prohoms i relíquies, o les que ens hagin promès la Pasqua de Resurrecció després de fer la mona. Diria molt de les manresanes i manresans que vulguin superar les encertades paraules d’en Biarnés, que atorguessin la confiança i les vint-i-cinc cadires a qui, més enllà del carisma del confrare major, tingui els portants més capacitats per arrossegar, durant quatre anys, el pes i el compromís de liderar un canvi que ens dugui a deixar de semblar el que som per ser el que podem i hauríem de ser.

Subscriu-te per seguir llegint