El dret a ofendre’s

Diuen que no ofèn qui vol si no qui pot. Però al revés també val, el dret a ofendre’s, a sentir-se ofès, tampoc és lineal, les circumstàncies, presents i passades, importen i molt. Així, un comentari sorneguer sobre una determinada malaltia, accident o agressió no té el mateix impacte ofensiu si el fem a una persona que ho ha viscut en primera persona o a una que no. Pur sentit comú. Segons què no ho diem, o ho diem amb molta cura, davant de segons qui. I aquest plantejament, que val per a les relacions personals individuals, val també a nivell públic.

Dic això arran de l’enèsima polèmica en relació a una representació –en aquest cas una mona de xocolata– on s’hi podia identificar una certa significació racista i misògina. Tant se val que el pastisser o pastissera no tingués cap intenció de ferir sensibilitats, tant se val que es tractés d’un malentès o un error d’interpretació, el cas és que algú es va sentir ofès i aquest algú pertany a un col·lectiu amb un històric d’humiliació i sotmetiment impossible d’obviar. I per això la pastisseria ha fet bé de retirar la figura en qüestió. Dit d’una altra manera, les dones i les persones vistes com a negres tenen més marge per sentir-se ofeses que els homes més o menys blancs. I aquests darrers tenim un deure afegit d’intentar no ofendre i de rectificar quan ho hem fet, ni que sigui sense intenció. Per això, per exemple, com que la cosificació (de cosa) del cos de les dones no és la mateixa que s’aplica al dels homes, els comentaris sobre la calvície masculina no tenen la mateixa càrrega denigrant que els que es refereixen a l’aspecte físic de les dones.

Aquest article, per anar bé, s’hauria d’acabar aquí. Perquè a aquestes alçades haver d’explicar que el masclisme existeix, que té segles d’inèrcia a l’esquena i que és encara molt present a la nostra societat, i que el racisme, i especialment el racisme contra les persones subsaharianes i afro-descendents, ha estat i encara és una de les pàgines més fosques i execrables de la història de la humanitat, resulta gairebé ◘–i perdoneu la reiteració– ofensiu.

I aquesta és la qüestió. Els que davant de debats com aquestes, i sovint des de la blanquitud masculina, opten per menystenir la ofensa, per burlar-se d’aquelles que s’han sentit agredides, per ridiculitzar la queixa o per contraposar-la a altres reivindicacions o lluites perfectament legítimes però igualment compatibles, no fan altra cosa que subestimar la raó de fons, el masclisme i el racisme en aquest cas, i en conseqüència col·laborar a perpetuar-ho.

No és doncs casualitat que aquesta mena de ridiculització de la protesta la impulsin sobretot els sectors més conservadors, dretans i fatxes de la societat, els que neguen o minimitzen les atrocitats del passat (recent) i les opressions del present perquè no volen que res canviï. I és especialment decebedor que una part de l’esquerra també s’hi apunti.

Afegit de darrera hora: no crec que ni catalans ni andalusos tinguem un especial dret a ofendre’s, si més no, no comparable al d’altres grups humans amb una història molt més tràgica que la nostra.

Subscriu-te per seguir llegint