Passions

I tornada a la quotidianitat. M’agraden els dies que fan de parèntesi. Dies sants i dies no sants. Els no sants per continuar la rutina de cada setmana o llevar-se una mica més tard si fem festa. I els sants per viure l’espiritualitat i les tradicions. Divendres Sant. L’any passat a Olesa, aquest any a Esparreguera. L’any que ve toca Cervera. Hi vam anar amb el format tradicional: matí de 2/4 d’11 a 3/4 d’1, pausa per dinar i sant tornem-hi de 2/4 de 4 fins 3/4 de 6. Emociona que tantíssima gent sense cobrar ni un euro posin el coll, Setmana Santa rere Setmana Santa, per poder tornar a omplir el teatre. A dalt l’escenari més de cent actors, actrius i tramoies. Fins i tot un colom i un ase. Espectacular l’escena de l’entrada de Jesús a Jerusalem. I el colom? Vola tranquil·lament fins que, en acabada l’escena del Sant Sopar, es posa a sobre del calze i ens mira. Es veu que està ensinistrat a seguir el raig de llum. Una vegada, just en el seu minut de glòria, algú va obrir la porta de l’entrada al pati de butaques i el colom es va despistar. Sort que aquest algú, en adonar-se’n, la va tornar a tancar de seguida i, després de donar un volt pels caps dels espectadors de mitja platea, el protagonista es va tornar a posar en el seu paper. O com aquella vegada que l’actor que feia de Judes es va equivocar de corda i es va penjar de veritat. Quin ensurt! Els seus companys van córrer per evitar el que hauria pogut ser una gran tragèdia. I l’any que a un tramoia li va quedar enganxat el braç no sé pas a on i l’orquestra va haver de fer temps fins que el van poder alliberar. Van aprofitar per fer un miniconcert. I és que, segons ens va dir ple d’orgull el senyor que entusiasmat ens va fer de guia, la passió d’Esparreguera es l’única que té música en directe. Maquíssima! El guia ens va explicar que la va compondre un pastisser. Un senyor que devia fer mones i bunyols de Quaresma però que era un gran aficionat a la música. Doncs chapeau pel senyor pastisser! Servidora que, des dels vuit anys que el meu pare em va agafar de la mà i em va acompanyar a la primera classe de solfeig de la meva vida amb la senyoreta Alavedra, no he parat d’estudiar i fer cursos d’harmonia, transposició, contrapunt i no sé quantes coses més, sóc incapaç d’inventar ni una trista melodia de vuit compassos. Horror vacui. Pànic a tenir al davant un full de pentagrames per omplir. Però torno a Esparreguera. A dalt l’escenari un munt de gent. I a baix també. Abans fins i tot hi anaven autocars sencers. Divendres només n’hi vam veure un. Però igualment érem molts que ens vam aplegar al Teatre de La Passió d’Esparreguera. Perquè si no hi ha públic malament rai. Ser-hi i pagar l’entrada és fer costat a tota la colla que ens fan viure i reviure la mort i la passió de Crist. I aplaudeixo ben fort i dempeus una feinada que va més enllà de posar-se una disfressa i recitar un paper. Perquè tal com diu el tríptic que ens van donar a l’entrada entre tots contribuïm «a consolidar uns dels símbols de cultura popular més importants del nostre país.»