Bye, bye, Ferrovial

Ferrovial anuncia que marxa, que abandona el país, però que la companyia és molt patriota i que no ho fa pas per raons impositives sinó per necessitats de mercat, i que se sent molt dolguda amb les paraules que els ha dit el Govern espanyol. Els ha entristit molt copsar el poc que es valoren els anys de treball i esforços que han fet i com han ajudat de forma decidida al creixement del país i no sé pas quantes beneiteries més deu haver dit el Sr. del Pino. La marxa no és, encara, del tot segura però tot apunta que arribarà a bon port. La marxa de Ferrovial personalment no em fa ni fred ni calor, però és exemplificadora d’una tendència creixent d’aquest nou (o vell) capitalisme. El capital circula a una velocitat que ni la llum, mentre que la circulació de les persones és cada cop més dificultosa i restringida. Que el capital circuli no és pas nou, ja que és aquest un dels factors clau que defineixen aquest sistema de producció. La diferència rau en el fet que abans les empreses matrius o centrals es mantenien en la zona geogràfica d’origen, retornant, si més no, una petita part del que havien guanyat al país o nació que tant els havia ajudat. Això ja és antic. Ara, zones com Països Baixos, Irlanda, Liechtenstein són els nous paradisos, per citar-ne alguns. De la mateixa manera que hi ha països «especialitzats» a guardar els estalvis d’empresaris que han treballat sense descans i necessiten garantir que el rendiment del seu treball no es perdi pagant impostos, retornant al país allò que els ha facilitat. Per això tenim Andorra, les Antilles Neerlandeses, Aruba, la República de Xipre, els Emirats Àrabs Units, Hong Kong, les Bahames i Barbados, per dir-ne alguns.

En definitiva, que els governs cada cop tenen menys marge d’acció i, el que és més greu, de decisió, perquè el poder de decidir rau cada vegada més en les grans corporacions empresarials, en els mercats. De fet, només cal que recordem què va passar a Catalunya arran del procés; doncs, que empreses catalanes van marxar: Banc Sabadell, la Caixa, Colonial, Naturgy , Cellnex i prop de 1.600 més. Algunes potser han tornat, però la majoria no. També és cert que d’altres no ho van fer, com ara Grifols, encara que aquesta manté una complexa estructura societària pels seus negocis internacionals amb part de la seva seu fiscal a Irlanda.

El panorama és complex i poc gratificant, perquè sembla difícil poder aturar aquestes dinàmiques i, encara més, si veiem com va això de la Unió Europea; no sé jo si la paraula Unió és un bon qualificatiu. Les decisions estan en mans de comissaris i càrrecs que ni tan sols votem la ciutadania de manera directa, ja que la seva elecció depèn més de negociacions i favors entre països que no pas de la seva solvència i projecte (vaja, com aquí amb l’elecció dels membres de la judicatura).

El capitalisme ja les té aquestes coses: sembla que col·lapsi, que petarà, que de les esquerdes i les seves crisis cícliques en sortiran millors oportunitats (tots deveu recordar els eslògans que se’ns repetien com un mantra durant la pandèmia). Doncs, ara com ara, continuem no aprenent-ne res o gairebé res. Potser és que ens hauríem de dedicar a pensar una mica més i consumir una mica menys.