«Deep Inside»

De l’home mire sempre les mans», cantava Raimon als anys seixanta. Ara, seixanta anys després, el Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona ha presentat l’exposició Història de les mans, comissariada brillantment per Alexandra Laudo. Es tracta d’una exposició itinerant que serà al Centre Cultural el Casino de Manresa fins al 21 de maig. Si avui em ve de gust parlar d’aquesta proposta (consistent a reunir obres d’artistes contemporanis i peces del romànic fins a l’art modern, procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb les mans, el cos i el tacte com a eix temàtic) no és solament per remarcar-ne l’originalitat i l’interès, extraordinaris al meu modest parer, sinó pel fet que, en la visita guiada a l’alumnat dels centres, el servei educatiu n’ha exclòs la visualització de l’obra Deep Inside de la dibuixant i videoartista Camille Henrot. En contenir imatges pornogràfiques, es deu haver considerat que, per no ferir la sensibilitat d’alguns pares i evitar possibles denúncies, el millor és considerar els batxillers com a incapacitats per comprendre i valorar una de les propostes més destacables i suggeridores de l’exposició. En aquesta primera pel·lícula d’Henrot, datada el 2005, la parisenca ha transformat un film originalment de contingut sexual en la crònica sentimental d’un vell amor, en què el record i l’enyorament contrasten amb l’efervescència desbocada del desig. Per aconseguir aquesta fusió d’elements gairebé antitètics de presència i absència, plaer i angoixa, realitat i ficció, l’artista va dibuixar en cada un dels fotogrames del cel·luloide del film unes figures i formes negrenques i animades que, sobreposades a la pel·lícula original i amb l’acompanyament d’una melodia senzilla, trista i corprenedora, produeixen en l’espectador la mateixa sensació de mutilació que una obra artística censurada per a les mirades joves dels nostàlgics del futur.